Autor/a
Ula
Categoria
Relat lliure
L'estació de metro
El meu avi m’explica:
Nosaltres érem una família que en podríem dir normal, si és que existeix això d’una família normal. Érem l’avi, el pare, la mare, dues germanes i jo. Jo era el més petit: tenia set anys.
No entenia què era una guerra. Però quan sonaven les sirenes, no calia entendre-ho: havíem de córrer. Tots corríem, grans i petits, sense preguntar res.
El destí sempre era el mateix: l’estació de metro. Allà hi anava tothom. Alguns baixaven amb un llibre sota el braç, altres amb la mitja o el ganxet a les mans. El metro es convertia en un refugi estranyament quotidià.
—Ningú agafava el mòbil? —li pregunto jo.
—El mòbil? Què dius ara? No existien.
Em costa imaginar un món sense mòbils. O, encara més difícil, un metro ple de gent que no mira una pantalla. Però sembla que, quan ell era petit, el món funcionava així.
I continua explicant:
Recordo molt la senyora Juanita. Vivia a prop de casa i, com que tenia el metro més a prop, sempre hi arribava de les primeres. Quan arribava, buscava un bon lloc i feia que els nens i nenes ens poséssim ben a prop seu. I aleshores començava a explicar històries. Sempre amb final feliç.
—En recordes alguna, avi?
—No… —em diu—. La memòria les ha anat esborrant. Però totes eren dolces. I totes acabaven bé.
Fa una pausa i somriu.
A mi, la guerra, quan era petit, m’agradava. Les sirenes, córrer, trobar un bon lloc a prop de la senyora Juanita i escoltar-la mentre m’imaginava el conte. Aquells moments em feien sentir segur.
—Quina llàstima —li dic—. M’expliques anècdotes, però no els contes sencers.
—Ai, aquest any ja en faig noranta-quatre… —respon—. I la memòria s’espatlla.
En aquell moment no entenia per què m’explicava tot això.
Abans d’acabar, però, em mira fixament i em diu:
Només vull que recordis una cosa: les estacions de metro van ser el nostre refugi. I si mai hi ha una altra guerra —que, pels temps que corren, potser arribarà abans del que ens pensem—, recorda-ho. Les estacions són un refugi, sí, però sobretot han de servir per compartir, per gaudir de la companyia del veïnat, no per mirar mòbils.
I així, a poc a poc, vaig anar entenent-ho. Abans, al metro, la gent es mirava a la cara. Alguns, els més extrovertits, sempre deien alguna cosa. Es parlaven, s’escoltaven, s’explicaven històries.
Ara, en canvi, només mirem el mòbil.
Nosaltres érem una família que en podríem dir normal, si és que existeix això d’una família normal. Érem l’avi, el pare, la mare, dues germanes i jo. Jo era el més petit: tenia set anys.
No entenia què era una guerra. Però quan sonaven les sirenes, no calia entendre-ho: havíem de córrer. Tots corríem, grans i petits, sense preguntar res.
El destí sempre era el mateix: l’estació de metro. Allà hi anava tothom. Alguns baixaven amb un llibre sota el braç, altres amb la mitja o el ganxet a les mans. El metro es convertia en un refugi estranyament quotidià.
—Ningú agafava el mòbil? —li pregunto jo.
—El mòbil? Què dius ara? No existien.
Em costa imaginar un món sense mòbils. O, encara més difícil, un metro ple de gent que no mira una pantalla. Però sembla que, quan ell era petit, el món funcionava així.
I continua explicant:
Recordo molt la senyora Juanita. Vivia a prop de casa i, com que tenia el metro més a prop, sempre hi arribava de les primeres. Quan arribava, buscava un bon lloc i feia que els nens i nenes ens poséssim ben a prop seu. I aleshores començava a explicar històries. Sempre amb final feliç.
—En recordes alguna, avi?
—No… —em diu—. La memòria les ha anat esborrant. Però totes eren dolces. I totes acabaven bé.
Fa una pausa i somriu.
A mi, la guerra, quan era petit, m’agradava. Les sirenes, córrer, trobar un bon lloc a prop de la senyora Juanita i escoltar-la mentre m’imaginava el conte. Aquells moments em feien sentir segur.
—Quina llàstima —li dic—. M’expliques anècdotes, però no els contes sencers.
—Ai, aquest any ja en faig noranta-quatre… —respon—. I la memòria s’espatlla.
En aquell moment no entenia per què m’explicava tot això.
Abans d’acabar, però, em mira fixament i em diu:
Només vull que recordis una cosa: les estacions de metro van ser el nostre refugi. I si mai hi ha una altra guerra —que, pels temps que corren, potser arribarà abans del que ens pensem—, recorda-ho. Les estacions són un refugi, sí, però sobretot han de servir per compartir, per gaudir de la companyia del veïnat, no per mirar mòbils.
I així, a poc a poc, vaig anar entenent-ho. Abans, al metro, la gent es mirava a la cara. Alguns, els més extrovertits, sempre deien alguna cosa. Es parlaven, s’escoltaven, s’explicaven històries.
Ara, en canvi, només mirem el mòbil.