Autor/a
Xicu
Categoria
Relat lliure
FINAL DE TRAJECTE
Hi ha moments del dia que de manera inconscient, et trobes sol amb els teus pensaments. Això passa quan encara és fosc, quan al sol li falta ben bé un parell d’hores per escombrar el mantell negre que és la nit. Són moments de solitud, és aquell impàs que no saps que t’oferirà el nou dia. Des que tanco la porta fins que arribo a l’estació del metro trigo uns deu minuts si camino a bon ritme.
Avui la matinada ve carregada de fred. I la humitat no fa més que augmentar aquesta sensació gèlida.
Sento un cert desfici que em volta per dins i en un principi no vull reconèixer la causa. D’això se’n fa ressò el cor bombant sang a dojo. Tot d’una ja em veig a mi mateix sortint del vagó i ja imagino que la veig i l’esguardo, i que ella em clava, amb una barreja de timidesa i de provocació, la seva mirada. Però m’entra el dubte de si avui vindrà. I em ve un desassossec. Em pregunto que m’està passant. No afluixo el pas, el següent comboi ve quinze minuts després. Però jo sé que hi ha una raó, poc assenyada, sí, però força impetuosa, perquè no se m’escapi.
Perquè avui tinc un propòsit. En ferm. Si és que venço la por de dur-lo a termini. Em debato entre voler i doler.
He arribat a l’estació sense ser conscient, sense noció del temps. Miro la pantalla del monitor que anuncia la freqüència de pas en ambdues direccions. Plaça Catalunya, 3 min. Agafo aire, valido la targeta de pas i baixo les escales que manen a l’andana. Un cop dins del comboi, trio un seient a tocar de la segona porta. Arrenca el metro i sé que al cap de sis minuts i dues estacions més, arribarem allà on ella puja. He tret el llibre de la motxilla, però no he estat capaç de llegir ni una sola paraula. A punt de fer entrada a la seva estació començo a mirar per la finestra per saber si hi serà abans que el tren s’aturi. Si digués que no estic nerviós, mentiria. Els embats de la sang a les temples i als pols són tan marcats que tinc por que m’explotin les artèries i esquitxi a la gent que tinc asseguda prop meu.
La veig. Tanco els ulls un moment. Els torno a obrir i noto que encara estem en moviment, molt lent, instants abans de la frenada definitiva. Si no hagués estat present m’hauria endut una decepció; tanmateix, hauria volgut que no hi fos, per no haver de decidir si continuo endavant en el meu pla concebut.
L’instant en què les portes s’obren se’n fa etern. No sé si mirar o fer veure que dormo. No puc evitar-ho i em quedo mirant com fa el pas endavant per ser acollida dins de l’habitacle. Ella em busca i em localitza, però se’n va en direcció oposada. Per un moment crec que m’ha llegit els pensaments, que ha intuït alguna cosa que l’ha espantat. Són tot paranoies meves, suposo. Podria tornar a la trama del llibre, però soc conscient que no em concentraré i passar pàgines serà endebades. No obstant obro la coberta i comprovo que el full doblegat per la meitat, resguardat dins del llibre, és una realitat. Tanco el llibre de nou.
Per fi arribem, final de trajecte. No m’ho penso més, m’aixeco abans que tots els altres passatgers i m’acosto a ella, em mira, li lliuro la nota on li dic que des del primer dia que la vaig veure ja no he deixat de pensar en ella. No espero a saber com reacciona, surto per la porta i m’encamino a la sortida, sense girar-me i a pas viu.
Ara només desitjo que sigui ja demà, per saber si aquesta història s’ha acabat o bé acaba de començar.
Avui la matinada ve carregada de fred. I la humitat no fa més que augmentar aquesta sensació gèlida.
Sento un cert desfici que em volta per dins i en un principi no vull reconèixer la causa. D’això se’n fa ressò el cor bombant sang a dojo. Tot d’una ja em veig a mi mateix sortint del vagó i ja imagino que la veig i l’esguardo, i que ella em clava, amb una barreja de timidesa i de provocació, la seva mirada. Però m’entra el dubte de si avui vindrà. I em ve un desassossec. Em pregunto que m’està passant. No afluixo el pas, el següent comboi ve quinze minuts després. Però jo sé que hi ha una raó, poc assenyada, sí, però força impetuosa, perquè no se m’escapi.
Perquè avui tinc un propòsit. En ferm. Si és que venço la por de dur-lo a termini. Em debato entre voler i doler.
He arribat a l’estació sense ser conscient, sense noció del temps. Miro la pantalla del monitor que anuncia la freqüència de pas en ambdues direccions. Plaça Catalunya, 3 min. Agafo aire, valido la targeta de pas i baixo les escales que manen a l’andana. Un cop dins del comboi, trio un seient a tocar de la segona porta. Arrenca el metro i sé que al cap de sis minuts i dues estacions més, arribarem allà on ella puja. He tret el llibre de la motxilla, però no he estat capaç de llegir ni una sola paraula. A punt de fer entrada a la seva estació començo a mirar per la finestra per saber si hi serà abans que el tren s’aturi. Si digués que no estic nerviós, mentiria. Els embats de la sang a les temples i als pols són tan marcats que tinc por que m’explotin les artèries i esquitxi a la gent que tinc asseguda prop meu.
La veig. Tanco els ulls un moment. Els torno a obrir i noto que encara estem en moviment, molt lent, instants abans de la frenada definitiva. Si no hagués estat present m’hauria endut una decepció; tanmateix, hauria volgut que no hi fos, per no haver de decidir si continuo endavant en el meu pla concebut.
L’instant en què les portes s’obren se’n fa etern. No sé si mirar o fer veure que dormo. No puc evitar-ho i em quedo mirant com fa el pas endavant per ser acollida dins de l’habitacle. Ella em busca i em localitza, però se’n va en direcció oposada. Per un moment crec que m’ha llegit els pensaments, que ha intuït alguna cosa que l’ha espantat. Són tot paranoies meves, suposo. Podria tornar a la trama del llibre, però soc conscient que no em concentraré i passar pàgines serà endebades. No obstant obro la coberta i comprovo que el full doblegat per la meitat, resguardat dins del llibre, és una realitat. Tanco el llibre de nou.
Per fi arribem, final de trajecte. No m’ho penso més, m’aixeco abans que tots els altres passatgers i m’acosto a ella, em mira, li lliuro la nota on li dic que des del primer dia que la vaig veure ja no he deixat de pensar en ella. No espero a saber com reacciona, surto per la porta i m’encamino a la sortida, sense girar-me i a pas viu.
Ara només desitjo que sigui ja demà, per saber si aquesta història s’ha acabat o bé acaba de començar.