Autor/a
carga
Categoria
Relat lliure
Parada abans de la llum
Sota terra, ningú fingeix massa. Els rostres es relaxen, les espatlles cauen, la ciutat deixa de representar-se. A l’andana, la gent espera com qui espera alguna cosa més que un tren. Espera notícies, una trucada, el final d’un dia que s’ha fet massa llarg. Espera arribar a casa o fugir-ne una estona.
Aquell vespre jo també esperava.
No un comboi.
Una resposta.
Feia hores que caminava sense rumb per la superfície, com si la ciutat m’hagués expulsat del seu ritme. A fora, els semàfors canviaven de color sense que jo sabés quan havia de creuar. A sota terra, en canvi, tot semblava més clar: línies marcades, direccions fixes, parades anunciades amb veu neutra.
El túnel era una boca negra que respirava aire calent. A la pantalla, el temps estimat d’arribada: 2 minuts. Em va semblar massa. Quan estàs cansat de tot, fins i tot dos minuts pesen.
Vaig mirar la línia groga als meus peus. Tan precisa. Tan evident. Una frontera pintada perquè ningú l’oblidi. Em va sorprendre pensar que la ciutat confia en una simple ratlla per protegir-nos del buit.
Al meu costat, una nena reia perquè el pare li feia ombres xineses amb les mans. Davant meu, una dona gran acariciava una bossa de plàstic com si fos fràgil. Un noi amb uniforme de repartidor mirava el mòbil amb els ulls vermells. Una parella discutia en veu baixa. Un turista intentava entendre el plànol amb el front arrugat.
Tots anàvem a algun lloc.
Jo no sabia si volia anar enlloc.
Vaig pensar que el metro és una mena de pacte silenciós: desconeguts compartint direcció sense compartir història. Ens movem junts, però cadascú sosté la seva pròpia tempesta.
Quan el tren va arribar, el vent del túnel em va sacsejar la roba. Durant un instant, tot va quedar suspès: el soroll metàl·lic, la llum blanca, la línia groga als meus peus. El terra vibrava sota les soles com un cor accelerat.
Hi ha un moment, molt breu, en què pots fer un pas endavant o enrere. Ningú ho veu. Ningú ho sap. És un instant tan petit que gairebé no existeix, però ho decideix tot.
Vaig fer un pas enrere.
No per por.
Perquè la nena reia.
Perquè la dona gran encara subjectava la seva bossa.
Perquè el repartidor tenia pressa per arribar a algun lloc on potser l’esperaven.
Vaig entrar al vagó amb la resta. Les portes es van tancar amb aquell so sec que sembla una decisió presa per tothom.
A dins, l’aire era dens però compartit. El tren es va endinsar de nou en la foscor i els llums del túnel passaven ràpidament, com pensaments que no vols acabar.
Assegut, mirava el meu reflex al vidre. No era valent. No era fort. Però encara hi era.
A cada parada pujava i baixava gent. Històries que continuaven sense saber res de mi. La vida, obstinada, insistia.
El nom de cada estació sonava pels altaveus amb la mateixa serenitat. Com si continuar fos l’única opció prevista al plànol.
Fins aquell vespre, havia confós el silenci amb la pau i la quietud amb la fi. Pensava que aturar-se era descansar, que no moure’s era no patir. Però allà dins, entre desconeguts que tornaven a casa, vaig entendre que quedar-se immòbil també és una manera de desaparèixer.
Quan vam sortir a la superfície, la llum del capvespre va entrar al vagó com una esquerda. Els edificis tenyits de taronja semblaven irreals, gairebé fràgils.
Vaig entendre alguna cosa que no surt als mapes del metro:
que a vegades no cal saber on vas.
Només cal decidir no quedar-te.
Les portes es van obrir.
I el món continuava sense saber-ho.
I aquesta vegada, vaig baixar a la llum.
Aquell vespre jo també esperava.
No un comboi.
Una resposta.
Feia hores que caminava sense rumb per la superfície, com si la ciutat m’hagués expulsat del seu ritme. A fora, els semàfors canviaven de color sense que jo sabés quan havia de creuar. A sota terra, en canvi, tot semblava més clar: línies marcades, direccions fixes, parades anunciades amb veu neutra.
El túnel era una boca negra que respirava aire calent. A la pantalla, el temps estimat d’arribada: 2 minuts. Em va semblar massa. Quan estàs cansat de tot, fins i tot dos minuts pesen.
Vaig mirar la línia groga als meus peus. Tan precisa. Tan evident. Una frontera pintada perquè ningú l’oblidi. Em va sorprendre pensar que la ciutat confia en una simple ratlla per protegir-nos del buit.
Al meu costat, una nena reia perquè el pare li feia ombres xineses amb les mans. Davant meu, una dona gran acariciava una bossa de plàstic com si fos fràgil. Un noi amb uniforme de repartidor mirava el mòbil amb els ulls vermells. Una parella discutia en veu baixa. Un turista intentava entendre el plànol amb el front arrugat.
Tots anàvem a algun lloc.
Jo no sabia si volia anar enlloc.
Vaig pensar que el metro és una mena de pacte silenciós: desconeguts compartint direcció sense compartir història. Ens movem junts, però cadascú sosté la seva pròpia tempesta.
Quan el tren va arribar, el vent del túnel em va sacsejar la roba. Durant un instant, tot va quedar suspès: el soroll metàl·lic, la llum blanca, la línia groga als meus peus. El terra vibrava sota les soles com un cor accelerat.
Hi ha un moment, molt breu, en què pots fer un pas endavant o enrere. Ningú ho veu. Ningú ho sap. És un instant tan petit que gairebé no existeix, però ho decideix tot.
Vaig fer un pas enrere.
No per por.
Perquè la nena reia.
Perquè la dona gran encara subjectava la seva bossa.
Perquè el repartidor tenia pressa per arribar a algun lloc on potser l’esperaven.
Vaig entrar al vagó amb la resta. Les portes es van tancar amb aquell so sec que sembla una decisió presa per tothom.
A dins, l’aire era dens però compartit. El tren es va endinsar de nou en la foscor i els llums del túnel passaven ràpidament, com pensaments que no vols acabar.
Assegut, mirava el meu reflex al vidre. No era valent. No era fort. Però encara hi era.
A cada parada pujava i baixava gent. Històries que continuaven sense saber res de mi. La vida, obstinada, insistia.
El nom de cada estació sonava pels altaveus amb la mateixa serenitat. Com si continuar fos l’única opció prevista al plànol.
Fins aquell vespre, havia confós el silenci amb la pau i la quietud amb la fi. Pensava que aturar-se era descansar, que no moure’s era no patir. Però allà dins, entre desconeguts que tornaven a casa, vaig entendre que quedar-se immòbil també és una manera de desaparèixer.
Quan vam sortir a la superfície, la llum del capvespre va entrar al vagó com una esquerda. Els edificis tenyits de taronja semblaven irreals, gairebé fràgils.
Vaig entendre alguna cosa que no surt als mapes del metro:
que a vegades no cal saber on vas.
Només cal decidir no quedar-te.
Les portes es van obrir.
I el món continuava sense saber-ho.
I aquesta vegada, vaig baixar a la llum.