Autor/a
Dupont
Categoria
Relat lliure
La Venus de Coure
La cara de la Kati- la meva editora- reflectia goig de veure aquella sala d'actes plena de gom a gom. En acabar la presentació i sotmetre'm al tercer grau dels assistents, aplaudiments i felicitacions, va venir el segon acte, tal i com marca el protocol literari. La cua era infinita, i un darrera l'altre anaven passant i, entre somriures i comentaris de tota mena em deien el nom; Carme, Joan, Laura, Genís...i jo, tirant mà de tòpics apresos, escrivia en cada exemplar una dedicatòria que semblés personal i intransferible. " Recorda que els encanta sentir-se especials, tu fes veure que els importes molt, així en vendrem més"- em deia la Kati a cau d'orella-.
Una hora més tard, tenia al davant la darrera persona que esperava.
- Hola què tal? Com et dius?
- Hola Sergi, em dic .Carla, Carla Alemany. M'encanta com escrius, les teves novel·les són magnífiques, tinc autèntica devoció per la novel·la històrica...saps?
Aquell nom,... Carla Alemany?. Vaig aixecar la vista lentament, la mà se'm quedà congelada mentre escanyava el cos del Dupont de plata amb tinta negra. Carla Alemany- vaig verbalitzar lentament- mentre vaig clavar els meus en aquells ulls de color blau oceà, el pentinat no era el mateix, però l'olor que desprenia m'era familiar. Era ella, no hi havia dubte!.
Setze anys enrere la vaig conèixer, tot i que ella no va saber mai de mi. Cada dia, de dilluns a divendres, ambdós pujàvem a Arc de Triomf, Línia 1, tercer vagó, a les 8.30h. Una noia fidel als costums, igual que jo, la mateixa parada, el mateix vagó, el mateix metro i a la mateixa hora.
La Carla llegia novel·les històriques mentre anava amb Metro a la Universitat, i vaig decidir imitar-la. Llegiem el mateix. Aquelles dues parades que ens unien fins Plaça Universitat eren el nostre particular paradís, en el què practicàvem el matxing literari. Clara fou, sens dubte, el meu gran amor platònic de quan era estudiant, malgrat que era més gran que jo i també em portava d'avançat un curs. Mai vaig gosar creuar ni una paraula amb ella en tots aquells anys. Als divuit jo no oferia, precisament, la meva millor versió. La timidesa i els complexes d'un jove post adolescent amb manca d'autoestima jugaven en contra.
Passada Setmana Santa, va estar dos dies seguits sense llegir cap llibre, i em va fer pensar que potser no havia trobat cap novel·la històrica nova, o fins i tot les devia haver llegit totes. Una tarda vaig visitar un llibreter-antiquari que vivia prop de casa i que venia llibres descatalogats; vaig triar "La venus de Coure", una novel·la de l'antiga Roma. Un divendres en sortir del metro i amb l'allau d'estudiants que baixàvem a Universitat, em vaig situar darrere d'ella i vaig posar-li el llibre dissimuladament dins la bossa de mà que portava. El dilluns següent, com sempre, Arc de Triomf, tercer vagó, 8.30h i... Bingo!, la Carla llegia "La Venus de Coure". La fidelitat dels costums diaris era de tornada!, tot i que no cal ni dir, que no em vaig poder resistir d' afegir-hi una dedicatòria dins del llibre.
-Carla Alemany... saps que tinc la sensació que ens coneixem de fa temps?-vaig dir amb un somriure-
- És estrany...saps?, he tingut sempre aquesta mateixa sensació - respongué-
I amb el Dupont, de tinta negra, sobre la primera pàgina de la meva nova publicació, vaig escriure la mateixa dedicatòria que setze anys enrere.
"Llegir al Metro, és un bon costum que has de mantenir. Desitjo que t'agradi. gràcies per ser la meva inspiració"
Una hora més tard, tenia al davant la darrera persona que esperava.
- Hola què tal? Com et dius?
- Hola Sergi, em dic .Carla, Carla Alemany. M'encanta com escrius, les teves novel·les són magnífiques, tinc autèntica devoció per la novel·la històrica...saps?
Aquell nom,... Carla Alemany?. Vaig aixecar la vista lentament, la mà se'm quedà congelada mentre escanyava el cos del Dupont de plata amb tinta negra. Carla Alemany- vaig verbalitzar lentament- mentre vaig clavar els meus en aquells ulls de color blau oceà, el pentinat no era el mateix, però l'olor que desprenia m'era familiar. Era ella, no hi havia dubte!.
Setze anys enrere la vaig conèixer, tot i que ella no va saber mai de mi. Cada dia, de dilluns a divendres, ambdós pujàvem a Arc de Triomf, Línia 1, tercer vagó, a les 8.30h. Una noia fidel als costums, igual que jo, la mateixa parada, el mateix vagó, el mateix metro i a la mateixa hora.
La Carla llegia novel·les històriques mentre anava amb Metro a la Universitat, i vaig decidir imitar-la. Llegiem el mateix. Aquelles dues parades que ens unien fins Plaça Universitat eren el nostre particular paradís, en el què practicàvem el matxing literari. Clara fou, sens dubte, el meu gran amor platònic de quan era estudiant, malgrat que era més gran que jo i també em portava d'avançat un curs. Mai vaig gosar creuar ni una paraula amb ella en tots aquells anys. Als divuit jo no oferia, precisament, la meva millor versió. La timidesa i els complexes d'un jove post adolescent amb manca d'autoestima jugaven en contra.
Passada Setmana Santa, va estar dos dies seguits sense llegir cap llibre, i em va fer pensar que potser no havia trobat cap novel·la històrica nova, o fins i tot les devia haver llegit totes. Una tarda vaig visitar un llibreter-antiquari que vivia prop de casa i que venia llibres descatalogats; vaig triar "La venus de Coure", una novel·la de l'antiga Roma. Un divendres en sortir del metro i amb l'allau d'estudiants que baixàvem a Universitat, em vaig situar darrere d'ella i vaig posar-li el llibre dissimuladament dins la bossa de mà que portava. El dilluns següent, com sempre, Arc de Triomf, tercer vagó, 8.30h i... Bingo!, la Carla llegia "La Venus de Coure". La fidelitat dels costums diaris era de tornada!, tot i que no cal ni dir, que no em vaig poder resistir d' afegir-hi una dedicatòria dins del llibre.
-Carla Alemany... saps que tinc la sensació que ens coneixem de fa temps?-vaig dir amb un somriure-
- És estrany...saps?, he tingut sempre aquesta mateixa sensació - respongué-
I amb el Dupont, de tinta negra, sobre la primera pàgina de la meva nova publicació, vaig escriure la mateixa dedicatòria que setze anys enrere.
"Llegir al Metro, és un bon costum que has de mantenir. Desitjo que t'agradi. gràcies per ser la meva inspiració"