Autor/a
Eme
Categoria
Relat lliure
Historia per a explicar
Estimada Berta,
Com va la vida petita?,
Se de bon grat que genial, la feina amb els petits a l'escola molt bé, et varen servir els llibres vells que et vaig donar? Segur que si; però la teva mare m’ha explicat que últimament et veu preocupada per coses petits dubtes i cosetes que t'han passat, segur que no serà res i que les superaràs ets una nois molt forta, com jo, això o has agafat de mi.
Avui he volgut escriure aquesta carta, ja saps que jo m’explico millor així, ja soc gran; i el Whatsapp es massa lio, vull explicar-te la història de com vaig conèixer al teu avi.
Potser alguna cosa ya la saps perqué ell l'explicaba a la seva manera, però la realitats es la següent:
Era un dia de primavera de l'any 1955, i jo tenia 20 anys. Treballava com a secretària en una oficina al centre de la ciutat,i cada dia agafava el metro per anar a treballar, normalment tardava una bona estona no hi había tantes parades com Avui..
Una tarda, mentre esperava el tren a la plataforma, on el revisor va pasar avisant que tardaría una estona llarga per un petit accident vaig veure un jove alt i guapo que mirava cap a mi. Em va semblar que em mirava, però no em vaig atrevir a mirar-lo als ulls.en feina massa vergonya dir res, jo era una joveneta molt discreta. El tren va arribar i vam pujar-hi junts. Sense adornar-me vam seure l'un al costat de l'altre, i jo no podia deixar de mirar-lo de reüll. Ell tampoc podía deixar de mirar-me.
Quan vam arribar a la meva estació, encara cap dels dos encara había dit cap paraula, em vaig aixecar per baixar, i ell també es va aixecar. Em va somriure i em va preguntar si podia ajudar-me amb la meva bossa. Portaba una bossa de fruita que la María la fruitera del costat de l'oficina sempre ens portaba al sortit. Li vaig dir que no, però ell va insistir.
Vam començar a parlar i abans que em donés compte, havíem arribat a la seva estació.
Em va acompanyar a casa i vam continuar parlant fins que vam arribar a la porta. Em va preguntar si podia veure'm l'endemà, i jo li vaig dir que sí. Així va començar tot.
Durant setmanes, vam passejar per la ciutat, vam anar al cinema, van donar menjar als coloms de Catalunya, vam menjar gelats... Tot el día amunt i a vall del metro. Era com si el món s'hagués aturat per nosaltres. Un dia, mentre passejàvem per les vies del metro, em va agafar la mà i em va dir que m'estimava. Em vaig sentir com si flotés en l'aire. Com si la meva vida ara formes part d'un gran nuvol.
Però llavors, de sobte, va sonar un xiulet i el metro va aparèixer a la nostra esquerra. Vam saltar enrere just a temps, i quan vam mirar-nos als ulls, vam veure que el tren havia estat a punt de xocar amb nosaltres. Vam quedar en silenci, agarrats de la mà, i vam mirar-nos als ulls.
En aquell moment, vaig saber que l'amor és com un tren que passa per la teva vida. A vegades, és un viatge suau i tranquil, i altres vegades, és un xoc inesperat que et deixa sense alè. Però sempre, sempre, val la pena agafar la mà i viure l'aventura.
Berta, aquesta és la història de com vaig conèixer al teu avi. I ara, l'estic explicant perquè sàpigues que l'amor és un viatge inesperat, però sempre és un viatge que val la pena fer. Per moltes coses que et puguin passar saps que nosaltres podem recolzar-te i que et desitgem sempre el millor.
El teu avi, estaría molt content de tenir una neta fantastica com tu.
Un petó, la Teva avía,
Sempre juntes.
Emma.
Com va la vida petita?,
Se de bon grat que genial, la feina amb els petits a l'escola molt bé, et varen servir els llibres vells que et vaig donar? Segur que si; però la teva mare m’ha explicat que últimament et veu preocupada per coses petits dubtes i cosetes que t'han passat, segur que no serà res i que les superaràs ets una nois molt forta, com jo, això o has agafat de mi.
Avui he volgut escriure aquesta carta, ja saps que jo m’explico millor així, ja soc gran; i el Whatsapp es massa lio, vull explicar-te la història de com vaig conèixer al teu avi.
Potser alguna cosa ya la saps perqué ell l'explicaba a la seva manera, però la realitats es la següent:
Era un dia de primavera de l'any 1955, i jo tenia 20 anys. Treballava com a secretària en una oficina al centre de la ciutat,i cada dia agafava el metro per anar a treballar, normalment tardava una bona estona no hi había tantes parades com Avui..
Una tarda, mentre esperava el tren a la plataforma, on el revisor va pasar avisant que tardaría una estona llarga per un petit accident vaig veure un jove alt i guapo que mirava cap a mi. Em va semblar que em mirava, però no em vaig atrevir a mirar-lo als ulls.en feina massa vergonya dir res, jo era una joveneta molt discreta. El tren va arribar i vam pujar-hi junts. Sense adornar-me vam seure l'un al costat de l'altre, i jo no podia deixar de mirar-lo de reüll. Ell tampoc podía deixar de mirar-me.
Quan vam arribar a la meva estació, encara cap dels dos encara había dit cap paraula, em vaig aixecar per baixar, i ell també es va aixecar. Em va somriure i em va preguntar si podia ajudar-me amb la meva bossa. Portaba una bossa de fruita que la María la fruitera del costat de l'oficina sempre ens portaba al sortit. Li vaig dir que no, però ell va insistir.
Vam començar a parlar i abans que em donés compte, havíem arribat a la seva estació.
Em va acompanyar a casa i vam continuar parlant fins que vam arribar a la porta. Em va preguntar si podia veure'm l'endemà, i jo li vaig dir que sí. Així va començar tot.
Durant setmanes, vam passejar per la ciutat, vam anar al cinema, van donar menjar als coloms de Catalunya, vam menjar gelats... Tot el día amunt i a vall del metro. Era com si el món s'hagués aturat per nosaltres. Un dia, mentre passejàvem per les vies del metro, em va agafar la mà i em va dir que m'estimava. Em vaig sentir com si flotés en l'aire. Com si la meva vida ara formes part d'un gran nuvol.
Però llavors, de sobte, va sonar un xiulet i el metro va aparèixer a la nostra esquerra. Vam saltar enrere just a temps, i quan vam mirar-nos als ulls, vam veure que el tren havia estat a punt de xocar amb nosaltres. Vam quedar en silenci, agarrats de la mà, i vam mirar-nos als ulls.
En aquell moment, vaig saber que l'amor és com un tren que passa per la teva vida. A vegades, és un viatge suau i tranquil, i altres vegades, és un xoc inesperat que et deixa sense alè. Però sempre, sempre, val la pena agafar la mà i viure l'aventura.
Berta, aquesta és la història de com vaig conèixer al teu avi. I ara, l'estic explicant perquè sàpigues que l'amor és un viatge inesperat, però sempre és un viatge que val la pena fer. Per moltes coses que et puguin passar saps que nosaltres podem recolzar-te i que et desitgem sempre el millor.
El teu avi, estaría molt content de tenir una neta fantastica com tu.
Un petó, la Teva avía,
Sempre juntes.
Emma.