L'amenaça sense fils

Com cada tarda després d’un dia de feina, entra al tramvia i s’esmuny entre la gent per arraconar-se i desaparèixer del tràfec del món. Se submergeix en la música que sent a les seves orelles tapades per uns grans cascos d’estil vintage. En aquell instant no existeix res més que ella i la música que l’embolcalla el cervell i el cuida per desfer-se de tots els maldecaps. L’únic de l’exterior que permet que la destorbi és el suau sacseig del moviment del vagó del tramvia, que l’allita com un bebè durant tot el trajecte, des de Francesc Macià fins a Bon Viatge.
Sobtadament, la música s’entrebanca i li fa tornar a la realitat. Però no és que els auriculars sense fils hagin perdut la connexió, com tantes altres vegades, sinó que després d’uns espetecs, la seva música ha deixat de sonar i han donat pas a una veu masculina que parla amb to molt seriós, gairebé neutre, gairebé pertorbador.
—No et mouràs fins que jo t’ho digui. D’acord, sé perfectament on ets i puc controlar tots els teus moviments. Ja saps el que et pot passar si fas qualsevol pas en fals. Un gest fora de lloc i te’n vas a l’altre barri…
En un primer moment pensa que es tracta d’algun tipus d’audiollibre o de pòdcast, però no és així.
—No oblidis a la gent que t’envolta. Tots aquests passatgers innocents del tramvia que agafes cada dia diran adeu en un tancar i obrir d'ulls. Des de la iaia que ve de comprar al nen que surt d’escola…
Desconcertada comença a mirar al seu voltant, buscant a algú que pugui tenir l’origen d’aquell missatge. La referència al transport públic l'ha fet preocupar, però en un reflex molt més solidari del que es podria esperar d’ella mateixa, en lloc de baixar a cuitacorrents, la fa buscar a la persona que és amenaçada per aquell home per ajudar-la.
Els vagons atapeïts de gent li compliquen l’avanç. La gent se la mira molesta, ja que intentar passar entre aquella multitud d’hora punta amb la inquietud que mostra és el pitjor que es pot fer, però la veu continua parlant-li a cau d’orella.
—No intentis escapar-te. Et puc tornar a trobar com t’he trobat avui. Puc posar-te en el meu punt de mira i esperar el moment oportú per prémer el gallet. Només has de seguir les instruccions que et donaré i resar per fer-me sentir satisfet amb el meu joc…
«Això va cada vegada a pitjor», es diu mentre encara busca a algú que pugui ser la víctima. Una persona amb el front perlat de suor freda o llàgrimes als ulls, qualsevol evidència que indiqui que està passant un moment angoixant, però res. Tothom sembla comportar-se amb la normalitat acostumada d’un dia laborable. Només ella és la que es comporta d’una manera estranya.
—Per començar —diu la veu—, deixa de córrer per dins el tramvia.
Aquelles paraules la sorprenent. S’atura, mira al seu voltant, per veure si hi ha algú que s’ha aturat de cop, però l'única que ho ha fet ha sigut ella.
La seva ment comença a lligar caps.
«No puc ser jo», es diu.
—No li donis voltes, ets tu a qui parlo.
Esbatana els ulls, astorada per comprendre que la víctima ha estat ella tota l’estona.
El tramvia s’atura a Can Rigalt.
—Ara, baixa —ordena la veu.
Sense saber per quin motiu, ella fa cas i veu com el transport s’allunya.
—Per avui, ja n’hi ha prou. Però recorda, tic-tac, boom.
Els auriculars espeteguen un cop més i ella torna a sentir la seva música. Se’ls treu espantada i seu al banc de l’estació. No sap que ha passat, però té clar que deixarà d’aïllar-se de la resta del món quan agafi el tramvia.