Autor/a
Imma
Categoria
Relat lliure
El metro, espai de vida
Poc a poc vaig anar entreobrint els ulls. Per un moment no sabia on em trobava. Vaig mirar a banda i banda del vagó; estava sola. Em devia haver quedat adormida. Anant en cotxe, com a copilot, era una cosa bastant habitual en mi, i alguna vegada fins i tot anant en tren cap a Girona, però no m’havia adormit mai dins un vagó del metro .
Vaig tornar a mirar al meu voltant; tothom ja devia haver baixat. Era evident que m’havia passat de parada, doncs havia fet cap a la darrera estació de la línia 3, Zona Universitària. Però... hi havia coses que no m’acabaven d’encaixar. Coneixia bé aquesta parada, i ara la veia diferent. Parets blanques, pantalles lluminoses, i el poc mobiliari que hi havia tot era d’acer, tal qual si ens trobéssim en un espai futurista. El primer pensament que vaig tenir sobre la decoració va ser que hi devien de fer alguna performance o quelcom similar. Seguia sense divisar ni una sola ànima.
Just quan els meus pensaments giravoltaven sobre l’espai físic que em rodejava em vaig adonar que duia roba que no recordava que tenia. Vestia un vestit llampant de color blau, amb unes sabates de tacó, gens habituals en mi, i un abric que simulava la pell d’un os negre. No entenia res. Potser és que encara estava somniat. No sabia que pensar.
Vaig decidir agafar el metro en direcció contrària, però no semblava que hi hagués cap moviment de trens , ni en un senti ni en un altre. Estava sola, o almenys m’ho semblava. Vaig decidir sortir de l’andana i anar cap a les escales per tal de trobar alguna persona a qui poder preguntar, doncs era tal la meva desorientació que no sabia massa què havia de fer. Vaig fer unes petites respiracions per tranquil·litzar-me i un cop fet això vaig anar a la cerca d’ajuda. Em seguia trobant en un món irreal, com de somni. Tenia un nus a l’estomac, sabia que allò que m’estava passant sortia fora de la quotidianitat. Primer perquè m’havia adormit al vagó, segon perquè anava vestida d’una forma gens habitual en mi i tercer perquè no hi havia ni una sola ànima a tota l’estació.
Les escales mecàniques eren la única cosa que estava en funcionament, però vaig preferir pujar per les escales normals, doncs les considerava més segures donat l’ambient en el que em trobava. Un cop a dalt, vaig caminar cap a la sortida. Seguia sense creuar-me amb ningú, cosa estranya aquella hora punta del matí en un dia feiner, que hauria d’haver estat ple d’estudiants que anessin cap el seu lloc d’estudi. A banda del soroll metàl·lic de les escales, regnava el més pur silenci. Res de res se sentia. I tampoc ningú a la vista.
D’una revolada vaig pujar les escales que donaven al carrer. Feia fresca tot i que el sol, tímidament, començava a fer acte de presència. Al carrer, ningú tampoc. Això era encara més estrany. El meu cap va començar a disparar-se, els pensaments se m’anaven amuntegant. Però de cop i volta, tot ho vaig veure clar. No estava en cap somni. Era real. Però una realitat paral·lela, aquella que per raons del destí, no havia sigut la meva vida, tot i que ho hagués pogut ser si hagués agafat un altre camí i no hagués deixat les classes a l’acadèmia. Davant meu hi havia un cartell que anunciava la meva actuació amb el The Royal Ballet al Liceu en breu.
Vaig tornar a mirar al meu voltant; tothom ja devia haver baixat. Era evident que m’havia passat de parada, doncs havia fet cap a la darrera estació de la línia 3, Zona Universitària. Però... hi havia coses que no m’acabaven d’encaixar. Coneixia bé aquesta parada, i ara la veia diferent. Parets blanques, pantalles lluminoses, i el poc mobiliari que hi havia tot era d’acer, tal qual si ens trobéssim en un espai futurista. El primer pensament que vaig tenir sobre la decoració va ser que hi devien de fer alguna performance o quelcom similar. Seguia sense divisar ni una sola ànima.
Just quan els meus pensaments giravoltaven sobre l’espai físic que em rodejava em vaig adonar que duia roba que no recordava que tenia. Vestia un vestit llampant de color blau, amb unes sabates de tacó, gens habituals en mi, i un abric que simulava la pell d’un os negre. No entenia res. Potser és que encara estava somniat. No sabia que pensar.
Vaig decidir agafar el metro en direcció contrària, però no semblava que hi hagués cap moviment de trens , ni en un senti ni en un altre. Estava sola, o almenys m’ho semblava. Vaig decidir sortir de l’andana i anar cap a les escales per tal de trobar alguna persona a qui poder preguntar, doncs era tal la meva desorientació que no sabia massa què havia de fer. Vaig fer unes petites respiracions per tranquil·litzar-me i un cop fet això vaig anar a la cerca d’ajuda. Em seguia trobant en un món irreal, com de somni. Tenia un nus a l’estomac, sabia que allò que m’estava passant sortia fora de la quotidianitat. Primer perquè m’havia adormit al vagó, segon perquè anava vestida d’una forma gens habitual en mi i tercer perquè no hi havia ni una sola ànima a tota l’estació.
Les escales mecàniques eren la única cosa que estava en funcionament, però vaig preferir pujar per les escales normals, doncs les considerava més segures donat l’ambient en el que em trobava. Un cop a dalt, vaig caminar cap a la sortida. Seguia sense creuar-me amb ningú, cosa estranya aquella hora punta del matí en un dia feiner, que hauria d’haver estat ple d’estudiants que anessin cap el seu lloc d’estudi. A banda del soroll metàl·lic de les escales, regnava el més pur silenci. Res de res se sentia. I tampoc ningú a la vista.
D’una revolada vaig pujar les escales que donaven al carrer. Feia fresca tot i que el sol, tímidament, començava a fer acte de presència. Al carrer, ningú tampoc. Això era encara més estrany. El meu cap va començar a disparar-se, els pensaments se m’anaven amuntegant. Però de cop i volta, tot ho vaig veure clar. No estava en cap somni. Era real. Però una realitat paral·lela, aquella que per raons del destí, no havia sigut la meva vida, tot i que ho hagués pogut ser si hagués agafat un altre camí i no hagués deixat les classes a l’acadèmia. Davant meu hi havia un cartell que anunciava la meva actuació amb el The Royal Ballet al Liceu en breu.