Seguint la veu

Sempre he pensat que el metro és el lloc ideal per somiar. No has de decidir res: només deixar-te portar. La línia lila avança sota la ciutat com si la travessés per dins, i durant uns minuts el món de fora deixa d’existir.

A l’andana hi ha un instant precís en què l’aire canvia. Una vibració subtil recorre el terra abans que el soroll metàl·lic ompli el túnel. La gent s’acosta a la línia groga. Jo també ho noto. Sempre ho noto.

Quan les portes del metro s’obren, entra una allau d’històries. Pluja enganxada a les soles. Perfums dolços. Entrepans embolicats amb paper d’alumini. Cansament. Cada cos transporta una petita biografia invisible. Jo les llegeixo sense voler.

Dins el vagó, el terra vibra sota els peus. Hi ha qui s’aïlla amb auriculars. Hi ha qui tanca els ulls. Hi ha qui compta estacions com si així el trajecte passés més de pressa. Jo no puc deixar d’observar. Cada parada és una promesa.

A vegades imagino que el recorregut no s’acaba mai. Que el metro continua endinsant-se en túnels infinits. Que no cal tornar a la superfície.

Però el cos sap abans que la veu enregistrada que estem arribant. El petit balanceig. La frenada suau. El silenci expectant.

La veu que conec diu el meu nom.

Una mà s’inclina cap a mi.

La corretja es tensa.

Les portes s’obren amb un sospir d’aire calent.

I jo baixo primer, amb el nas ple de món i la cua incapaç d’amagar que, per a mi, cada parada és sempre la millor de totes.