Ànimes bessones

Era un matí trist per la meva ànima. Tenia ganes de plorar com una magdalena. Però no, dreta a l'andana, feia el cor fort tot esperant el metro.

Durant la vesprada el meu xicot m'havia deixat. Ni tan sols s'havia dignat a dir-m'ho a la cara. M'havia enviat un breu missatge en el xat i l'havia tancat. Estava indignada, ni tan sols esperava una resposta. Em sentia utilitzada com un clínex tirat al carrer.

Així doncs, palplantada a l'andana, pensava com desaparèixer per sempre. De cop arriba el transport i jo desperto dels meus pensaments, entro arrossegant els peus i m'assec al primer lloc buit. Al cap de dues parades tinc la sensació que algú em mira intensament. Aixeco el cap i veig assegut enfront un home de la meva edat, si fa no fa.

No està malament, em dic. Té la pell clara i cabells canosos que abans foren negres, va afaitat de tres dies ja blanc i darrere les ulleres transparenten uns ulls color avellana, tendres i entristits. Li dibuixo amb els llavis un somriure melangiós i ell me'l torna. Tinc el rampell de mostrar-li el xat. I ell fa el mateix gest i m'ensenya el seu, diu: "S'ha acabat tot". Llavors ens aixequem i abracem plorant desconsoladament al mig del vagó, davant la sorpresa dels passatgers.

Finalment, baixem i anem a la cafeteria del metro i comencem a compartir mirant-nos als ulls, és un interrogatori plaent on intercanviem gustos de tota mena. La meva ànima s'omplí d'una profunda felicitat al cor. Allí estarem fins la mitja nit quan el bar tancà. I quan em vaig aixecar ja tenia un nou xat, un petó saborós al paladar, una nova il·lusió i un nou matí per viure apassionadament.