El que és efímer

En aquesta vida tot és efímer, siguin els records, o els que esperen pacientment el metro. Els segons semblen desaparèixer, robats per l’andana a la qual em quedo a viure pel que sembla una eternitat. El metro per a fi arriba.

Se’m fa curiós el fet de pensar que viatjo diàriament amb persones que tenen vides paral·leles a la meva; em pregunto el seu destí, que escolten, veuen o senten. Em pregunto on aniran a parar, segurament a un lloc al qual jo no sabré arribar.

Sento conversacions quotidianes entre amigues, o fins i tot entre desconeguts que han xocat sense voler. Potser estic presenciant una primera cita o una ruptura, mai ho sabré. A la vegada se’m fa trist veure com ningú es mira a la cara, com ningú s’adona de la noia que plora i potser busca consol, o de com el noi somriu tendrament enamorat al mòbil. Expressions que segurament oblidaré un cop a casa.

Abans de per a mi ser simples passatgers al metro que aniran a parar a Lesseps, han estat persones amb noms i cognoms, persones que desitgen arribar o, com a mínim, no caure ridículament amb el vaivé del ball del vagó. Potser volen seure després de ves a saber quin dia tan dur porten a les espatlles, potser esperen atentament per seure un cop m’aixequi; competiran entre passatgers per aclofar-se.

Observo també com el metro els deixa anar de mica en mica, m'acomiado de cada persona que baixa, els desitjo un bon dia, però és clar que ells no ho sabran mai. Per a ells jo també seré una passatgera efímera amb possible nom i cognom.