Autor/a
El Tro
Categoria
Relat persones traballadores de TMB
Una petita passa, un gran gest
El primer cop a la cama el va desestabilitzar, però el següent a l’abdomen el va acabar de paralitzar. “Què he fet jo?”, pensava mentre el dolor li recorria tot el cos. Els seus dos agressors el miraven de forma burleta, delectant-se amb el seu patiment. Sentia que ja no hi havia escapatòria, fins que els seus agressors se separaren mentre parlaven, i veié que un forat emergia d’entre les dues figures. Amb les forces que encara mantenia, fugí corrents apartant als seus dos agressors, que, desprevinguts, començaren a perseguir-lo. Girà el carrer i veié al lluny, enmig de la foscor que s’alçava entre fanal i fanal, un alt símbol vermell que li marcava la seva porta de fugida. Sense pensar-s’ho ni un segon, s’endinsà a la boca de metro, intentant confondre’s amb la gent que, o bé buscava noves fonts d’inspiració per a les seves aventures nocturnes, o bé tornaven a casa a descansar, amb l’objectiu d’afrontar el dia següent. Però a aquelles hores de la nit, en un dimecres qualsevol, ja no quedava gaire gent de qualsevol dels dos grups. Tot i així, amb els seus perseguidors a la carrera, s’endinsà dins la boca i aconseguí pujar a un metro que es trobava a punt d’arrencar. Un cop dins, es girà i observà com els seus perseguidors es quedaven fora de les portes tancades. Però un error de les portes del metro provocà que es tornessin a obrir totes de cop. Tement el pitjor, començà a córrer per veure si podia perdre de vista als seus perseguidors en el llarg trajecte que l’esperava fins al final d’aquell metro. Mentre resseguia el metro intentant esquivar els ocupants aleatoris que aquella nit es trobaven viatjant, pensava constantment: “Si us plau, que aconsegueixi sortir-me’n d’aquesta” o “Però que els he fet jo? Si només anava caminant tranquil·lament després de veure el meu nuvi...”; però no hi trobava cap resposta. El món és prou irracional com per respondre a aquestes qüestions tant concretes.
De sobte, els seus perseguidors, començaren a cridar, atenent la indiferència dels altres passatgers: “Desviat, torna aquí!”, “Si t’hem tractat com les roses, no ens donis l’esquena!”, “Maricon! Deixa de fugir!”. Escoltant aquells crits, només li va sortir pensar si demà podria tornar a aixecar-se, i a plorar per si no tornava a veure a tota la gent que tant estimava. Davant la incertesa, a punt de trobar-se al final del metro i sense cap més alternativa, es girà cara a cara amb els seus agressors, i es va posar en posició de combat, o com a mínim imitava les que havia vist per la televisió. Ansiejant el seu final, de sobte es quedà a quadres. Tres senyores grans, pròximes a l’edat de la seva àvia, estaven dretes entremig d’ell i dels seus perseguidors. Sense que se’n donés compte, havien sortit en la seva defensa. Al crit de: “SI voleu fer-li mal a ell, haureu d’acabar primer amb nosaltres”, els dos perseguidors, que s’havien quedat bocabadats i sense saber que fer, aprofitaren que el metro acabava d’aterrar a la següent parada per baixar i fugir corrents. El noi s’aixecà, i amb l’alegria de seguir viu rajant-li dels ulls, abraçà a les tres heroïnes que l’havien salvat amb el major amor que podia sentir cap a la humanitat.
De sobte, els seus perseguidors, començaren a cridar, atenent la indiferència dels altres passatgers: “Desviat, torna aquí!”, “Si t’hem tractat com les roses, no ens donis l’esquena!”, “Maricon! Deixa de fugir!”. Escoltant aquells crits, només li va sortir pensar si demà podria tornar a aixecar-se, i a plorar per si no tornava a veure a tota la gent que tant estimava. Davant la incertesa, a punt de trobar-se al final del metro i sense cap més alternativa, es girà cara a cara amb els seus agressors, i es va posar en posició de combat, o com a mínim imitava les que havia vist per la televisió. Ansiejant el seu final, de sobte es quedà a quadres. Tres senyores grans, pròximes a l’edat de la seva àvia, estaven dretes entremig d’ell i dels seus perseguidors. Sense que se’n donés compte, havien sortit en la seva defensa. Al crit de: “SI voleu fer-li mal a ell, haureu d’acabar primer amb nosaltres”, els dos perseguidors, que s’havien quedat bocabadats i sense saber que fer, aprofitaren que el metro acabava d’aterrar a la següent parada per baixar i fugir corrents. El noi s’aixecà, i amb l’alegria de seguir viu rajant-li dels ulls, abraçà a les tres heroïnes que l’havien salvat amb el major amor que podia sentir cap a la humanitat.