Autor/a
Skywalker
Categoria
Relat lliure
La platja
Maria no va apartar la mirada del seu mòbil ni per entrar al vagó del metro. No li calia. Portava realitzant aquest mateix trajecte a diari des de feia gairebé dos anys. Coneixia de memòria el camí i no li interessava el més mínim la realitat que l'envoltava. Per a ella, el més important en aquell moment era comprovar l'abast de la seva última publicació en xarxes socials. Havia penjat un vídeo realitzat amb intel•ligència artificial en què se la veia a ella somrient a càmera en un tràveling de 360 graus en una platja caribenya, sola, sense ningú al seu voltant, amb un hotel de luxe al fons envoltat per un paisatge idíl•lic. Esperava que aquest vídeo funcionés, perquè cada vegada era més difícil distingir la ficció de la realitat i la gent podia arribar a ser molt aspiracional. Si amb aquest vídeo aconseguia augmentar el nombre de seguidors inundaria el seu perfil amb publicacions realitzades amb IA per no perdre tant de temps amb publicacions reals tal i com havia fet fins ara.
La jove va desitjar poder estar en una platja com aquella almenys un cop a la seva vida. Quan el comboi es va aturar, i les portes es van obrir, l'escenari que va aparèixer davant dels seus ulls era exactament el de la seva publicació: aquella platja, aquell hotel, aquelles palmeres. Maria no podia donar crèdit del que tenia davant. Va mirar a un costat i a l'altre esperant trobar a algú amb la seva mateixa cara de sorpresa, però tothom seguia concentrat en les seves coses sense parar atenció al meravellós paisatge que tenien davant. Semblava que ningú més podia veure-ho, només ella. La resta de passatgers veien la mateixa estació i les mateixes cares de sempre. La dona va sortir del vagó lentament i es va endinsar en aquell escenari sense acabar de creure's el que li estava passant.
Tot al seu voltant es va transformar en aquell idíl•lic lloc. Va desaparèixer l'estació, la gent i el bullici que l'havia envoltat fins a aquell moment per donar pas a una platja deserta en la qual només estava ella, envoltada de palmeres, amb la brisa del mar refrescant la seva cara i el murmuri de l'onatge del mar com a soroll de fons.
La seva roba també era diferent. No anava vestida amb la mateixa roba que s'havia posat aquell matí. Portava un bikini, un pareo, un barret i una bossa de platja. Exactament igual que en el vídeo que havia fet amb intel•ligència artificial. « Què és tot això?», es va preguntar desconcertada. Va girar sobre si mateixa i va comprovar que el paisatge al seu voltant era exactament l'esperat. Unes palmeres enormes amb les seves copes balancejant-se suaument pel vent quedaven ara davant d'ella i un camí que semblava portar a un enorme edifici blanc amb pinta d'hotel elegant s'obria pas entre la vegetació.
Durant uns segons va dubtar sobre què hauria de fer. Què havia passat? Feia uns segons es trobava embarcada en un vagó del metro de Barcelona i ara, com per art de màgia, estava ficada amb els peus a la sorra d’una platja paradisíaca. S'havia donat un cop al cap? Estava a l'hospital? Havia d'anar cap a l'edifici blanc per veure si tot allò era real? Va decidir que cap d'aquelles preguntes era important. Estava allà i no pensava malbaratar aquella ocasió. No importava si el que estava veient era real o un producte de la seva imaginació. Tenia intenció de gaudir-lo tant com pogués. Va deixar la bossa, el pareo i el barret a la sorra, i es va acostar a les onades amb el propòsit d'endinsar-se a l'aigua i quedar-se allà per sempre.
La jove va desitjar poder estar en una platja com aquella almenys un cop a la seva vida. Quan el comboi es va aturar, i les portes es van obrir, l'escenari que va aparèixer davant dels seus ulls era exactament el de la seva publicació: aquella platja, aquell hotel, aquelles palmeres. Maria no podia donar crèdit del que tenia davant. Va mirar a un costat i a l'altre esperant trobar a algú amb la seva mateixa cara de sorpresa, però tothom seguia concentrat en les seves coses sense parar atenció al meravellós paisatge que tenien davant. Semblava que ningú més podia veure-ho, només ella. La resta de passatgers veien la mateixa estació i les mateixes cares de sempre. La dona va sortir del vagó lentament i es va endinsar en aquell escenari sense acabar de creure's el que li estava passant.
Tot al seu voltant es va transformar en aquell idíl•lic lloc. Va desaparèixer l'estació, la gent i el bullici que l'havia envoltat fins a aquell moment per donar pas a una platja deserta en la qual només estava ella, envoltada de palmeres, amb la brisa del mar refrescant la seva cara i el murmuri de l'onatge del mar com a soroll de fons.
La seva roba també era diferent. No anava vestida amb la mateixa roba que s'havia posat aquell matí. Portava un bikini, un pareo, un barret i una bossa de platja. Exactament igual que en el vídeo que havia fet amb intel•ligència artificial. « Què és tot això?», es va preguntar desconcertada. Va girar sobre si mateixa i va comprovar que el paisatge al seu voltant era exactament l'esperat. Unes palmeres enormes amb les seves copes balancejant-se suaument pel vent quedaven ara davant d'ella i un camí que semblava portar a un enorme edifici blanc amb pinta d'hotel elegant s'obria pas entre la vegetació.
Durant uns segons va dubtar sobre què hauria de fer. Què havia passat? Feia uns segons es trobava embarcada en un vagó del metro de Barcelona i ara, com per art de màgia, estava ficada amb els peus a la sorra d’una platja paradisíaca. S'havia donat un cop al cap? Estava a l'hospital? Havia d'anar cap a l'edifici blanc per veure si tot allò era real? Va decidir que cap d'aquelles preguntes era important. Estava allà i no pensava malbaratar aquella ocasió. No importava si el que estava veient era real o un producte de la seva imaginació. Tenia intenció de gaudir-lo tant com pogués. Va deixar la bossa, el pareo i el barret a la sorra, i es va acostar a les onades amb el propòsit d'endinsar-se a l'aigua i quedar-se allà per sempre.