Una part de mi

Crec que no m’he deixat res, però una part de mi es queda enrere.

Un tap a la gola no em deixa parlar.

Em poso els auriculars, els connecto al mòbil i poso el primer que surti a la llista de reproducció, ben fort, en aleatori. Tot em va bé, qualsevol cosa servirà. Només necessito soroll, només necessito inundar les meves neurones amb ritmes i melodies que no tinguin res a veure amb el que està a punt de passar.

Jo, que vaig néixer a l’Hospital Clínic, que he anat a l’escola pública de la Verneda, que em vaig independitzar en un pis petit i fred de Poble-sec i que sempre m’he enamorat mirant la ciutat des de la carretera de les Aigües. Jo, que no puc entendre la vida sense dir si les adreces són direcció Besòs o Llobregat, mar o muntanya; que em sento del Mediterrani bevent orxata de Poblenou i menjant arròs de la Barceloneta amagada. Que les nits adolescents eren entre Marina i Paral·lel i que les millors converses amb desconeguts les he tingut baixant del Sant Jordi de nit, feliços d’haver escoltat en directe els nostres ídols, mentre ens perdíem entre carreteres i jardins tancats.

Jo ara camino per sota la plaça de Catalunya amb tots aquests records a la maleta. Plorant en silenci entre la multitud que deambula per aquell passadís baixet, sota les llums dels fluorescents. Tanco els ulls i sento els idiomes que m’envolten, els riures, els petons. Si em concentro, sento les passes dels qui estan davant meu, anant cap a la línia vermella. Amb els ulls tancats ho puc veure tot, però jo no em reconec. No em reconec a mi mateixa. A mi, que he creuat milers de vegades aquest passadís, que l’he automatitzat, que l’he criticat, que l’he odiat, que m’he espantat amb alguna panerola... Ara el trobaré a faltar. Ara no sabré qui soc si no el creuo mai més, si no torno a sentir la seva olor. Ara no sabré qui soc si no sento les veus de “pròxima parada” i “correspondència amb”. Ara no sabré qui soc sense les fulles de Liceu, els quadrats blaus de Ciutadella-Vila Olímpica, les escales estretes de Fontana, els mosaics de Diagonal... No sabré qui soc sense el timbre de parada sol·licitada dels autobusos o els crits de la gent quan no se’ls obre la porta o la rampa s'ha encallat.

Qui seré sense aquesta ciutat?

Però ella m’ha escopit i jo no puc tornar enrere. Sobreviure em fa mal. És la ruptura més dolorosa, perquè dins la ciutat hi ha tothom a qui he estimat. Però la vida aquí ja no és vida. Així que m'aferro a la maleta amb força; la motxilla em pesa, però continuo avançant. He d’arribar al tren i assumir la derrota. He de dir “adeu, fins a una altra”, “vindré algun cap de setmana”, "arreveure, fins aviat".

Respiro i les portes de vidre s’obren en apropar-m’hi, les travesso. Ni tan sols elles ofereixen resistència en la meva fugida. Desitjaria tant que algú m’agafés del braç.

Però continuo avançant.

El tren se’n va.
Però una part de mi es queda a les restes d’aquesta casa que ja no existirà.