Autor/a
Boira
Categoria
Relat persones traballadores de TMB
A casa hi fa olor de sardines
No, avui no hi era, a l’últim vagó del metro. L’havia repassat de dalt a baix i ni entre els cossos asseguts, ben arrenglerats, ni entre els drets, amuntegats i sense ordre ni concert, no havia vist el de l’home. Era estrany: cada vespre coincidien en aquell espai. Ella tornant de treballar; ell qui sap d’on venia, però sempre ho feia amb un bastó, amb una boina de quadres i amb un escuradents ben pres entre els llavis.
No s’havien dit mai res. Potser algun “hola” o algun “adeu” inacabat de pronunciar i fugaç com una ràfega de vent. Pensa que hagués estat bé tenir-hi una petita conversa. Sobre res transcendent, només de les petites coses, que de fet són les que basteixen la vida.
Aquest vespre, per exemple, li hauria agradat explicar-li que havia comprat sardines a la plaça. Feia tant que no hi anava... Els preus s’havien enfilat de tal manera que el peix, com en altres èpoques, només era per als dies que tenien gust de glòria.
I avui era un d’aquests dies. No l’hauria de marcar en cap calendari, ni tatuar-se’l, ni fer que el mòbil l’hi recordés. Perquè no l’oblidaria: havia pogut deixar l’habitació compartida amb una altra dona en un pis compartit amb set persones més perquè amb els estalvis de quatre anys, tres mesos i cinc dies havia pogut entrar a viure a un pis increïblement menut però especialment acollidor dels afores de la ciutat.
Només tenia ganes d’obrir la porta del seu nou habitatge, de plantar-se davant dels fogons i de col·locar les sardines, d’una en una, estratègicament, com si fes un puzle de mil peces, al damunt de la planxa ben calenta. No obriria gaire les finestres, potser només una escletxa d’un parell de dits, perquè es delia per notar, i també per explicar l’endemà a l’oficina que netejava, que tota la casa —sí, posaria èmfasi en aquesta part: tota, absolutament tota!— feia l’olor de les sardines del sopar. Habitació, cuina, menjador, rentador i lavabo. Que cofoia que se sentia!
I és que, finalment, tenia una llar. Amb mobles, amb cortines, amb parets. I amb calaixos, amb molts de calaixos arreu, que li prometien que quan busqués una cosa la trobaria, perquè ningú no li hauria agafada sense permís. La pinta, el joc de ganivets, els draps de cuina, la crema hidratant, el mocador de coll, el plec de factures, les galetes de xocolata, les claus. Tot seguiria reposant al mateix lloc on ho hauria desat.
I si realment havia estat una sort no haver parlat mai amb l’home de l’últim vagó del metro? Què li hauria pogut respondre si ell s’hagués aventurat a dedicar-li un “com estàs”? Hauria hagut d’anar a les profunditats de les seves entranyes i gratar-les ben fort sense poder-ne treure res de bo. Només retalls de tristesa, de misèria, de dolor. En canvi demà, si es trobaven de nou, o bé d’aquí a uns dies, no temeria cap ni una de les seves paraules. Al contrari, ella mateixa les faria néixer. Perquè desitjava fer-li saber allò de casa seva: que hi havia fet sardines i que li havien deixat una aroma impregnada a cada un dels racons. “Tardaré tants dies a fer-la fora!” I riuria de grat, simulant una càrrega, un lament, però sentint l’orgull de saber-se a dins d’algun lloc on l’olor de les sardines havia fet una amalgama tan perfecta amb la de la il·lusió, la de l’alegria i la de l’esperança que es podia confondre amb la que desprenia un ram de flors acabades de collir. Ben lligat, això sí, amb un llaç que tenia escrit el nom de dignitat amb escates lluents i farcides de colors.
No s’havien dit mai res. Potser algun “hola” o algun “adeu” inacabat de pronunciar i fugaç com una ràfega de vent. Pensa que hagués estat bé tenir-hi una petita conversa. Sobre res transcendent, només de les petites coses, que de fet són les que basteixen la vida.
Aquest vespre, per exemple, li hauria agradat explicar-li que havia comprat sardines a la plaça. Feia tant que no hi anava... Els preus s’havien enfilat de tal manera que el peix, com en altres èpoques, només era per als dies que tenien gust de glòria.
I avui era un d’aquests dies. No l’hauria de marcar en cap calendari, ni tatuar-se’l, ni fer que el mòbil l’hi recordés. Perquè no l’oblidaria: havia pogut deixar l’habitació compartida amb una altra dona en un pis compartit amb set persones més perquè amb els estalvis de quatre anys, tres mesos i cinc dies havia pogut entrar a viure a un pis increïblement menut però especialment acollidor dels afores de la ciutat.
Només tenia ganes d’obrir la porta del seu nou habitatge, de plantar-se davant dels fogons i de col·locar les sardines, d’una en una, estratègicament, com si fes un puzle de mil peces, al damunt de la planxa ben calenta. No obriria gaire les finestres, potser només una escletxa d’un parell de dits, perquè es delia per notar, i també per explicar l’endemà a l’oficina que netejava, que tota la casa —sí, posaria èmfasi en aquesta part: tota, absolutament tota!— feia l’olor de les sardines del sopar. Habitació, cuina, menjador, rentador i lavabo. Que cofoia que se sentia!
I és que, finalment, tenia una llar. Amb mobles, amb cortines, amb parets. I amb calaixos, amb molts de calaixos arreu, que li prometien que quan busqués una cosa la trobaria, perquè ningú no li hauria agafada sense permís. La pinta, el joc de ganivets, els draps de cuina, la crema hidratant, el mocador de coll, el plec de factures, les galetes de xocolata, les claus. Tot seguiria reposant al mateix lloc on ho hauria desat.
I si realment havia estat una sort no haver parlat mai amb l’home de l’últim vagó del metro? Què li hauria pogut respondre si ell s’hagués aventurat a dedicar-li un “com estàs”? Hauria hagut d’anar a les profunditats de les seves entranyes i gratar-les ben fort sense poder-ne treure res de bo. Només retalls de tristesa, de misèria, de dolor. En canvi demà, si es trobaven de nou, o bé d’aquí a uns dies, no temeria cap ni una de les seves paraules. Al contrari, ella mateixa les faria néixer. Perquè desitjava fer-li saber allò de casa seva: que hi havia fet sardines i que li havien deixat una aroma impregnada a cada un dels racons. “Tardaré tants dies a fer-la fora!” I riuria de grat, simulant una càrrega, un lament, però sentint l’orgull de saber-se a dins d’algun lloc on l’olor de les sardines havia fet una amalgama tan perfecta amb la de la il·lusió, la de l’alegria i la de l’esperança que es podia confondre amb la que desprenia un ram de flors acabades de collir. Ben lligat, això sí, amb un llaç que tenia escrit el nom de dignitat amb escates lluents i farcides de colors.