El darrer Metro

La Línia 3 sortia de Zona Universitària quan Barcelona es descordava el dia. A la Diagonal hi circulava una llum encisadora i, sota terra, els túnels respiraven com una artèria antiga que sosté la ciutat quan dorm. El metro va anar deixant enrere cada estació amb la remor familiar del metall de les rodes en contacte amb les vies i del brunzit elèctric de la catenària. De tant en tant les imatges a les pantalles informatives anunciant cada parada em feien retornar a la realitat: Les Corts...Sants Estació...Plaça del Centre... No vaig mirar el rellotge; no calia, el ritme de les frenades era més exacte que qualsevol mecanisme de rellotgeria.
Sota la muntanya noble de Montjuïc, a l’estació d’Espanya, vaig notar una oscil·lació suau com si el comboi hagués sospirat i les portes es van obrir amb una lentitud estranya, gairebé cerimoniosa. Aquella nit ningú va pujar. Ningú va baixar. Va ser a Liceu, sota les Rambles buides de gent on tothom va baixar, tothom, menys jo. Les portes van tancar-se amb la lleu percepció que el món s’havia desencaixat uns mil·límetres. En el túnel anterior a Catalunya, el metro es va aturar lentament exhalant l’última inèrcia per mantenir-se actiu. Les portes es van obrir deixant pas a un jardí amb xiprers neoclàssics idèntics als del Laberint d'Horta. L’aire feia olor d’herba i de pedra tèbia. Els seients eren bancs suaus, gastats per la memòria invisible. Del sostre -que ja no era sostre- queia una llum verda, com si la ciutat hagués decidit créixer cap endins. Vaig caminar per aquell espai amb una emoció quieta, com qui entra en una casa buida i mentre avançava, la vegetació es va anar diluint fins que el jardí es va convertir en mar.
L’aigua m’arribava a l’altura dels turmells. Era freda, densa, d'un color gris profund que només es veu des de les Drassanes quan el vent calla i l’horitzó es fon amb el ferro. A la superfície hi flotaven paraules no dites, missatges i gestos que mai no van sortir com un escull de records oblidats. Més enllà l'espai es transformava en un menjador amb rajoles hidràuliques, com els pisos de Gràcia que la línia travessa sota la pell del barri. Una ràdio antiga murmurava una cançó llunyana. A la taula parada hi havia una cadira buida, vaig sentir l’olor d’un brou lent i una absència que no feia mal. Aquell espai es va anar diluint i em convidava de nou a entrar en un vagó d’aquell darrer metro que transportava el batec dels passatgers que no surt als mapes, el que cau entre les llambordes i queda suspès als balcons quan la ciutat s’apaga.
El comboi va reprendre la marxa fins que es va aturar amb una suavitat gairebé humana a Canyelles. Era la meva parada. L’estació es presentava blanca, precisa, intacta; un quiròfan de vidre i acer on el temps semblava acabat d’estrenar, lluny de la pols i la memòria dels vagons de l’ombra. Ja a la superfície, aquella nit vaig caminar per uns carrers que ja no semblaven els mateixos, era com si hagués après a escoltar el que passa sota l’asfalt.
L’endemà, vaig tornar al Metro. A passeig de Gràcia, sota les façanes ondulants que dormen damunt del túnel, una dona va pujar al meu vagó. Portava un ram de roses fresc i olorós. Va seure al meu costat i va girar-se buscant la meva atenció. La seva mirada no demanava res, però vaig reconèixer en els seus ulls la serenitat del jardí, la mar calma i el silenci de la cadira buida. Aleshores vaig entendre que la Línia Verda és més que una el·lipse que travessa Barcelona de muntanya a mar, sinó que la sosté sencera