Autor/a
Meia Onadelluna
Categoria
Relat lliure
Més enllà de l’estació
Pipipipipipipipi.. arrenca el metro de la L3 que surt de l’estació de Lesseps en direcció a Zona Universitària. A mesura que agafa embranzida el tren, llarg com un centpeus d’acer, sembla que va cobrant vida: les formes del comboi s’arrodoneixen, les parets fetes de plàstic i metall es tornen càlides i flexibles, i els vagons s’enlairen de les vies avançant en moviments oscil·lants. Com un cuc de terra que ha quedat al descobert després de la pluja, el comboi es recargola, es regira i novament s’estira.
Els passatgers, aguantant-se dempeus com poden perquè els vagons van plens de gom a gom, es bolquen presos del pànic a mirar per les finestres, intentant copsar què està succeint. El túnel per on circula el metro, fins ara ben fosc i estret, dona pas a un paisatge oníric, un món de llums pampalluguejants en verd, blau i violeta formant geometries impossibles. Tothom es pregunta què està passant allà fora quan, de sobte i sense previ avís, el tren s’atura.
Al primer vagó tothom que està dret s’estreny els uns als altres, tot de persones desconegudes expectants buscant reconfortar-se entre elles. De cop, una noia llença un crit: a l’exterior ha copsat tot de siluetes fosques movent-se sinuosament entre les llums de colors. Entre els passatgers se senten murmuris, però de seguida es fa el silenci: com si haguessin acordat de manera tàcita que el més prudent era passar inadvertits.
Però la calma tensa dura poc, perquè amb un so sec les portes dels vagons s’obren de bat a bat i, tot seguit, retorna el caos: els sorolls esmorteïts de moviments inquiets, el fru-fru de la roba i el xiuxiueig dels passatgers, que va pujant de volum en un debat que acaba concloent que, si s’han obert les portes, s’hauria de sortir a l’exterior. Però ningú no s’atreveix a ser el primer. La gent del vagó es mira l’una a l’altra: els que estan asseguts s’encongeixen i miren a terra per passar desapercebuts; i els que estan dempeus s’allunyen de les portes. Es va fent un buit al voltant d’un noi amb aire d’encantat a qui la massa de passatgers va empenyent amb la mirada, deixant-lo sol davant l'abisme de la porta oberta. És un noi que no deu arribar als vint anys, escanyolit i d’aspecte fràgil, vestit amb una jaqueta negra amb caputxa, texans i unes bambes brutes i gastades que sembla que hagin fet massa camí. Valorant la situació, deixa la motxilla que porta a terra i es cobreix amb la caputxa, com si fos un escut, mentre, indecís, s’adreça a la porta que té més a prop. Des d’allà veu amb força claredat les siluetes formiguejant allà fora: tot de figures que podrien ser humanes anant amunt i avall, a una certa distància del comboi i alienes a ell, sense cap mena d’interès aparent en acostar-s’hi.
El noi fa una primera passa cap enfora i, tot d’una, percep una lleugeresa desconeguda, com un buit que el travessa. El seu cos li esdevé estrany, com si ja no li pertanyés, i es veu a si mateix fent una altra passa. Llavors s’ho repensa i es gira per tornar a la coneguda seguretat del vagó però, estupefacte, veu que el metro ja no hi és. Les llums pampalluguejants s’esmorteeixen i al seu voltant només queda una foscor espessa.
Tot va passar molt ràpid. Segons la pantalla, faltaven 0:21 segons perquè arribés el següent metro a l’estació de Lesseps, i el noi s’havia d’acabar de decidir: 3, 2, 1… i el salt. Llavors el tren, llarg com un centpeus d’acer, va cobrant vida i s’enlaira de les vies avançant en moviments oscil·lants per portar-lo fins al seu destí.
Els passatgers, aguantant-se dempeus com poden perquè els vagons van plens de gom a gom, es bolquen presos del pànic a mirar per les finestres, intentant copsar què està succeint. El túnel per on circula el metro, fins ara ben fosc i estret, dona pas a un paisatge oníric, un món de llums pampalluguejants en verd, blau i violeta formant geometries impossibles. Tothom es pregunta què està passant allà fora quan, de sobte i sense previ avís, el tren s’atura.
Al primer vagó tothom que està dret s’estreny els uns als altres, tot de persones desconegudes expectants buscant reconfortar-se entre elles. De cop, una noia llença un crit: a l’exterior ha copsat tot de siluetes fosques movent-se sinuosament entre les llums de colors. Entre els passatgers se senten murmuris, però de seguida es fa el silenci: com si haguessin acordat de manera tàcita que el més prudent era passar inadvertits.
Però la calma tensa dura poc, perquè amb un so sec les portes dels vagons s’obren de bat a bat i, tot seguit, retorna el caos: els sorolls esmorteïts de moviments inquiets, el fru-fru de la roba i el xiuxiueig dels passatgers, que va pujant de volum en un debat que acaba concloent que, si s’han obert les portes, s’hauria de sortir a l’exterior. Però ningú no s’atreveix a ser el primer. La gent del vagó es mira l’una a l’altra: els que estan asseguts s’encongeixen i miren a terra per passar desapercebuts; i els que estan dempeus s’allunyen de les portes. Es va fent un buit al voltant d’un noi amb aire d’encantat a qui la massa de passatgers va empenyent amb la mirada, deixant-lo sol davant l'abisme de la porta oberta. És un noi que no deu arribar als vint anys, escanyolit i d’aspecte fràgil, vestit amb una jaqueta negra amb caputxa, texans i unes bambes brutes i gastades que sembla que hagin fet massa camí. Valorant la situació, deixa la motxilla que porta a terra i es cobreix amb la caputxa, com si fos un escut, mentre, indecís, s’adreça a la porta que té més a prop. Des d’allà veu amb força claredat les siluetes formiguejant allà fora: tot de figures que podrien ser humanes anant amunt i avall, a una certa distància del comboi i alienes a ell, sense cap mena d’interès aparent en acostar-s’hi.
El noi fa una primera passa cap enfora i, tot d’una, percep una lleugeresa desconeguda, com un buit que el travessa. El seu cos li esdevé estrany, com si ja no li pertanyés, i es veu a si mateix fent una altra passa. Llavors s’ho repensa i es gira per tornar a la coneguda seguretat del vagó però, estupefacte, veu que el metro ja no hi és. Les llums pampalluguejants s’esmorteeixen i al seu voltant només queda una foscor espessa.
Tot va passar molt ràpid. Segons la pantalla, faltaven 0:21 segons perquè arribés el següent metro a l’estació de Lesseps, i el noi s’havia d’acabar de decidir: 3, 2, 1… i el salt. Llavors el tren, llarg com un centpeus d’acer, va cobrant vida i s’enlaira de les vies avançant en moviments oscil·lants per portar-lo fins al seu destí.