Autor/a
Vivint un somni, creant un camí
Categoria
Relat lliure
LA VIDA ÉS UN VIATGE
La vida és un viatge i cada viatge és únic i diferent.
Quan era petit i agafava el metro per Barcelona amb la mare, jugàvem a imaginar-nos com podria ser la realitat de les persones amb les quals ens anàvem trobant en el transcurs de les parades; imagino que era una forma que tenia ella d'educar-me de forma creativa, posant-me a la pell dels altres.
Ara que soc madur, soc conscient que ho feia amb la intenció de potenciar els meus valors humans com a persona.
Cada persona que ens creuem en els nostres viatges diaris en el transport públic amaga una història darrere; cada dia quan pugem al bus, metro o tren, compartim una estona de les nostres vides amb casos de superacions personals bestials, històries inspiradores o lluites contra malalties dures que desconeixem per complet.
Per aquesta raó és molt important, per ajudar-nos entre tots, que cada vegada que en pugem a un transport públic, empatitzem, escoltem i entenguem el viatge de les altres persones, perquè en el seu trajecte vital tenen unes altres necessitats, limitacions, avantatges o realitats que les que tenim nosaltres.
Realment, la vida és això, un viatge que transita a la mort, i en aquest viatge no podem triar el moment en el qual arribarem a la parada final, però sí la manera en com el vivim.
Som uns privilegiats perquè, per molt que no podem escollir el moment ni les coses que ens passen, sí que podem triar la nostra actitud d'afrontar-les.
Durant el nostre viatge per la vida, aniran pujant i baixant de forma constant persones segons les nostres o les seves necessitats en cada punt del trajecte, com passa en el transport públic; hem d'aprendre a deixar anar les persones quan decideixin baixar en una parada, que en el cas del viatge de la vida pot ser una parada per desamor, necessitats emocionals o malalties que necessiten temps i espai, i abraçar aquelles que se'n volen pujar al nostre viatge en diferents etapes de les nostres vides, i la forma d'agrair-los que es vulguin sumar és donant la nostra millor versió possible mentre estiguin dintre del nostre tren vital i ser conscients que en qualsevol moment poden decidir baixar convertint-se en una circumstància del trajecte.
Si entenem que la persona és el viatge i que cada viatge és únic i diferent, també tindrem clar que cada viatge té unes parades diferents i úniques.
Hi ha viatges que a principis del trajecte ja tenen una estructura familiar, uns estudis assolits i una estabilitat econòmica; en canvi, hi ha altres viatges que fins avançat el trajecte no aconsegueixen una estabilitat en totes les potes de la seva vida o, a la inversa, hi ha qui al principi del seu viatge va tot vent en popa i, a mesura que avança, es va complicant, i ja qui al principi del seu viatge va tot en contra i, a mesura que avança, comença a fluir tot de manera positiva.
Això depèn de l'actitud amb la qual viu el conductor del tren de la vida.
No hi ha viatges millors o pitjors, hi ha viatges diferents i únics, i és aquí el quid de la qüestió: hem d'aprendre a no comparar-nos entre nosaltres, entendre i empatitzar amb la forma de viure de les altres persones i viatjar per la vida amb molt amor, actuar amb integritat i fer que les nostres accions diàries aportin un valor positiu a les persones que emprendran aquest viatge de la vida en un futur.
Quan era petit i agafava el metro per Barcelona amb la mare, jugàvem a imaginar-nos com podria ser la realitat de les persones amb les quals ens anàvem trobant en el transcurs de les parades; imagino que era una forma que tenia ella d'educar-me de forma creativa, posant-me a la pell dels altres.
Ara que soc madur, soc conscient que ho feia amb la intenció de potenciar els meus valors humans com a persona.
Cada persona que ens creuem en els nostres viatges diaris en el transport públic amaga una història darrere; cada dia quan pugem al bus, metro o tren, compartim una estona de les nostres vides amb casos de superacions personals bestials, històries inspiradores o lluites contra malalties dures que desconeixem per complet.
Per aquesta raó és molt important, per ajudar-nos entre tots, que cada vegada que en pugem a un transport públic, empatitzem, escoltem i entenguem el viatge de les altres persones, perquè en el seu trajecte vital tenen unes altres necessitats, limitacions, avantatges o realitats que les que tenim nosaltres.
Realment, la vida és això, un viatge que transita a la mort, i en aquest viatge no podem triar el moment en el qual arribarem a la parada final, però sí la manera en com el vivim.
Som uns privilegiats perquè, per molt que no podem escollir el moment ni les coses que ens passen, sí que podem triar la nostra actitud d'afrontar-les.
Durant el nostre viatge per la vida, aniran pujant i baixant de forma constant persones segons les nostres o les seves necessitats en cada punt del trajecte, com passa en el transport públic; hem d'aprendre a deixar anar les persones quan decideixin baixar en una parada, que en el cas del viatge de la vida pot ser una parada per desamor, necessitats emocionals o malalties que necessiten temps i espai, i abraçar aquelles que se'n volen pujar al nostre viatge en diferents etapes de les nostres vides, i la forma d'agrair-los que es vulguin sumar és donant la nostra millor versió possible mentre estiguin dintre del nostre tren vital i ser conscients que en qualsevol moment poden decidir baixar convertint-se en una circumstància del trajecte.
Si entenem que la persona és el viatge i que cada viatge és únic i diferent, també tindrem clar que cada viatge té unes parades diferents i úniques.
Hi ha viatges que a principis del trajecte ja tenen una estructura familiar, uns estudis assolits i una estabilitat econòmica; en canvi, hi ha altres viatges que fins avançat el trajecte no aconsegueixen una estabilitat en totes les potes de la seva vida o, a la inversa, hi ha qui al principi del seu viatge va tot vent en popa i, a mesura que avança, es va complicant, i ja qui al principi del seu viatge va tot en contra i, a mesura que avança, comença a fluir tot de manera positiva.
Això depèn de l'actitud amb la qual viu el conductor del tren de la vida.
No hi ha viatges millors o pitjors, hi ha viatges diferents i únics, i és aquí el quid de la qüestió: hem d'aprendre a no comparar-nos entre nosaltres, entendre i empatitzar amb la forma de viure de les altres persones i viatjar per la vida amb molt amor, actuar amb integritat i fer que les nostres accions diàries aportin un valor positiu a les persones que emprendran aquest viatge de la vida en un futur.