Autor/a
morgan
Categoria
Relat lliure
Viatge màgic amb Telefèric
-Escolteu...-vaig començar a dir mentre acompanyava el relat amb gestos. -Us heu fixat que a la- ciutat ja no hi ha cotxes, ni autobusos, ni metro, ni motos??; en un últim intent per salvar el Planeta, a Barcelona hem deixat només el Telefèric de Montjuïc com a mitjà de transport, a més de les bicicletes i l’anar a peu! ho sabíeu això? Sí, l’hem allargat per tot arreu, arriba a tots els barris, amb una xarxa intricada de cablejat que sobrevola els carrers, com si una aranya hagués entreteixit una extensa teranyina per arreu; (fins i tot algú ha escrit a les Xarxes Socials que ha vist l’Spiderman, que ja no sé si creure-m’ho!); i és per això que el trajecte es perllonga; segurament ens hem equivocat i hem pujat a la línia que va al Tibidabo, d’una hora de durada, enlloc de la que porta al Castell de Montjuïc, que només tarda 10 minuts!.
La jove, que devia ser la mestra, i que anava a la cabina amb la resta de sis nens i nenes de l’Escola Tres Pins, alguns sords, va començar a relaxar el rictus..., i se li va escapar un sospir.
Havíem pujat a la cabina feia ben bé mitja hora.. però als pocs minuts de sortir de l’Estació Motriu, una espessa boira va envoltar-ho tot, no es veia més enllà de cinc centímetres, i el verd de la muntanya va deixar pas a un gris fosc que s’esquinçava rítmicament amb blau dels esquitxos d’una pluja intensa que colpejava amb força el vidre de la cabina...Avançàvem.. ens aturàvem... balanceig... i... stop!, i sant tornem-hi!... res de les espectaculars vistes a Barcelona que habitualment podien veure’s des d’allà dalt. Devíem haver donat ja un parell de voltes al circuït habitual i, els nens, les nenes i la mestra van passar de fer broma, riure, i fer veure que es divertien com en el millor dels parcs d’atraccions, a posar-se blancs, obrir els ulls com a plats i fitar-se amb espant a mesura que passava el temps.. així que vaig empassar saliva i, amb un to misteriós i alhora segur, vaig explicar-los aquesta història amb la que he començat el relat; llavors, es van anar relaxant mentrestant em miraven fixament, com si entendre el que passava i veure’m tranquil.la els reconfortés.
-És clar..., si ens hem equivocat i hem de creuar la ciutat fins al Tibidabo amb aquest dia plujós, això ens portarà una mica més de temps i una mica de moviment...-va xiuxiuejar la mestra mirant-me de reüll i forçant un somriure.
I així va ser com tots els que anàvem dins la cabina vàrem tornar a fer broma, a mirar per la finestra, distesos.
Vint minuts més tard, ja amb la pluja més esmorteïda i la boira dissipada, va es va aturar el Telefèric i es van obrir les portes de la cabina; estàvem novament a Motriu, i un auxiliar del Telefèric ens va convidar a baixar; quan tots vam ser a l’andana novament, veient que érem allà d’on havíem sortit, i no al Tibidabo com els havia augurat, em van observar sorpresos, sense entendre ben bé res; una moto va passar sorollosament per l’Avinguda Miramar, i el Bus Turístic s’albirava per darrera....
Els vaig picar l’ullet, i els vaig cridar allunyant-me: -que tingueu un bon dia noies i nois! Gaudiu de la Muntanya Màgica!-.
La jove, que devia ser la mestra, i que anava a la cabina amb la resta de sis nens i nenes de l’Escola Tres Pins, alguns sords, va començar a relaxar el rictus..., i se li va escapar un sospir.
Havíem pujat a la cabina feia ben bé mitja hora.. però als pocs minuts de sortir de l’Estació Motriu, una espessa boira va envoltar-ho tot, no es veia més enllà de cinc centímetres, i el verd de la muntanya va deixar pas a un gris fosc que s’esquinçava rítmicament amb blau dels esquitxos d’una pluja intensa que colpejava amb força el vidre de la cabina...Avançàvem.. ens aturàvem... balanceig... i... stop!, i sant tornem-hi!... res de les espectaculars vistes a Barcelona que habitualment podien veure’s des d’allà dalt. Devíem haver donat ja un parell de voltes al circuït habitual i, els nens, les nenes i la mestra van passar de fer broma, riure, i fer veure que es divertien com en el millor dels parcs d’atraccions, a posar-se blancs, obrir els ulls com a plats i fitar-se amb espant a mesura que passava el temps.. així que vaig empassar saliva i, amb un to misteriós i alhora segur, vaig explicar-los aquesta història amb la que he començat el relat; llavors, es van anar relaxant mentrestant em miraven fixament, com si entendre el que passava i veure’m tranquil.la els reconfortés.
-És clar..., si ens hem equivocat i hem de creuar la ciutat fins al Tibidabo amb aquest dia plujós, això ens portarà una mica més de temps i una mica de moviment...-va xiuxiuejar la mestra mirant-me de reüll i forçant un somriure.
I així va ser com tots els que anàvem dins la cabina vàrem tornar a fer broma, a mirar per la finestra, distesos.
Vint minuts més tard, ja amb la pluja més esmorteïda i la boira dissipada, va es va aturar el Telefèric i es van obrir les portes de la cabina; estàvem novament a Motriu, i un auxiliar del Telefèric ens va convidar a baixar; quan tots vam ser a l’andana novament, veient que érem allà d’on havíem sortit, i no al Tibidabo com els havia augurat, em van observar sorpresos, sense entendre ben bé res; una moto va passar sorollosament per l’Avinguda Miramar, i el Bus Turístic s’albirava per darrera....
Els vaig picar l’ullet, i els vaig cridar allunyant-me: -que tingueu un bon dia noies i nois! Gaudiu de la Muntanya Màgica!-.