Autor/a
Jeanne Vigo
Categoria
Relat lliure
Vuit i dotze
És un dilluns qualsevol en un vagó de la L3 direcció Trinitat Nova. Són les vuit i dotze minuts i el comboi avança ple. La Maria entra corrents. Arriba tard al seu primer dia de feina i el cor li batega molt fort. Ha trigat massa davant de l’armari. Agafada a la barra, se sent plena d’una barreja d’il·lusions i nervis. No ha vist encara la taca de cafè a la seva camisa blanca.
Assegut a pocs metres, el Gerard llegeix el seu periòdic de paper religiosament, com tots els dies de l’any. Un nou cas de corrupció ocupa la portada. «Quina merda de país», pensa exasperat. En alçar la vista, veu la Dolors entrar i li cedeix el seient. Ella li dedica un somriure cansat. Ha estat la primera nit en quaranta-dos anys que dormia sense el seu marit. Ara va camí de l’hospital, tement les paraules que l'esperen en arribar.
Al fons, unes riallades estridents tallen l'aire. Són el Marc i la Júlia, que estan compartint les anècdotes i aventures del dissabte nit. Al seu costat, la Marga ha pausat la seva partida del Paraulògic per escoltar-los d’amagat. Les veus dels joves li disparen una fletxa de nostàlgia cap a aquelles nits que no s’acabaven mai; ara, viu atrapada entre bolquers i reunions, amb la sensació que la vida se li escapa.
En un racó, el Carlos es mira el reflex de la finestra. Té una reunió amb el seu cap i sap que el seu nom és a la llista de retallades. No n’ha dit res a la seva dona per no preocupar-la ara que esperen una criatura. Una frenada brusca fa que xoqui contra el Joan, que li somriu amb la mirada perduda. Aquest cap de setmana ha conegut un noi i en el seu imaginari està creant la pel·lícula del seu futur junts. El Joan porta els auriculars a tot drap, ignorant les mirades de la Gemma, que no pot concentrar-se en el seu llibre. A l’altra banda, la Raquel observa l'exemplar. Li encantaria poder tornar a gaudir d’aquella novel·la com la primera vegada. Voldria dir-li a aquesta desconeguda que assaboreixi apuesta joia literària a poc a poc i sense pressa.
A prop de la porta, la Joana i el Marcel mantenen la distància habitual. Ella sempre el busca amb la vista i avui, finalment, ell li ha somrigut de debò. La Joana sent com els colors li pugen a les galtes i abaixa la vista, maleint la seva timidesa mentre el metro torna a arrencar.
I, finalment, hi sóc jo. Immersa en aquest batec col·lectiu, desxifrant les vides d'uns desconeguts que, per un instant, em resulten íntimament coneguts. Em limito a ser una observadora silenciosa, atrapada en la màgia d'aquests minuts compartits; un parèntesi sota terra on tots, sense saber-ho, fem intrusions en la vida dels altres.
Assegut a pocs metres, el Gerard llegeix el seu periòdic de paper religiosament, com tots els dies de l’any. Un nou cas de corrupció ocupa la portada. «Quina merda de país», pensa exasperat. En alçar la vista, veu la Dolors entrar i li cedeix el seient. Ella li dedica un somriure cansat. Ha estat la primera nit en quaranta-dos anys que dormia sense el seu marit. Ara va camí de l’hospital, tement les paraules que l'esperen en arribar.
Al fons, unes riallades estridents tallen l'aire. Són el Marc i la Júlia, que estan compartint les anècdotes i aventures del dissabte nit. Al seu costat, la Marga ha pausat la seva partida del Paraulògic per escoltar-los d’amagat. Les veus dels joves li disparen una fletxa de nostàlgia cap a aquelles nits que no s’acabaven mai; ara, viu atrapada entre bolquers i reunions, amb la sensació que la vida se li escapa.
En un racó, el Carlos es mira el reflex de la finestra. Té una reunió amb el seu cap i sap que el seu nom és a la llista de retallades. No n’ha dit res a la seva dona per no preocupar-la ara que esperen una criatura. Una frenada brusca fa que xoqui contra el Joan, que li somriu amb la mirada perduda. Aquest cap de setmana ha conegut un noi i en el seu imaginari està creant la pel·lícula del seu futur junts. El Joan porta els auriculars a tot drap, ignorant les mirades de la Gemma, que no pot concentrar-se en el seu llibre. A l’altra banda, la Raquel observa l'exemplar. Li encantaria poder tornar a gaudir d’aquella novel·la com la primera vegada. Voldria dir-li a aquesta desconeguda que assaboreixi apuesta joia literària a poc a poc i sense pressa.
A prop de la porta, la Joana i el Marcel mantenen la distància habitual. Ella sempre el busca amb la vista i avui, finalment, ell li ha somrigut de debò. La Joana sent com els colors li pugen a les galtes i abaixa la vista, maleint la seva timidesa mentre el metro torna a arrencar.
I, finalment, hi sóc jo. Immersa en aquest batec col·lectiu, desxifrant les vides d'uns desconeguts que, per un instant, em resulten íntimament coneguts. Em limito a ser una observadora silenciosa, atrapada en la màgia d'aquests minuts compartits; un parèntesi sota terra on tots, sense saber-ho, fem intrusions en la vida dels altres.