Autor/a
Pere Desclot
Categoria
Relat lliure
Aràmbira
Pare, on és Aràmbira?
Ahir en Pau, el meu fill petit, tocaboires de mena, em preguntà des de l’entreson que l’acompanya en el brevíssim trajecte entre Jaume I i Llacuna (què voleu? Era d’hora i fèiem tard): pare, oi que això no és Aràmbira?
- Aràmbira, fill meu? No, no ho és pas...
- Ja m’ho pensava, ja... - respongué -.
I em començà a parlar d’una terra llunyana i misteriosa, que no era, certament, cap de les terres fantàstiques que havíem visitat en tants de capvespres de contes, cançons i moixaines:
“A Aràmbira el cel és d’un blau puríssim. Pels carrers només hi transiten vianants i bicicletes, “Aerobusos” i “Metronets” (aquests dos darrers, a una certa alçada de les calçades de gespa, sobre matalassos geomagnètics eficients i silenciosos). No hi ha cotxes, només “Usus” (unitats de suport urbà). Tampoc no hi ha calefacció ni aire condicionat, perquè a les cases de “volnú” sempre s’hi està bé, faci fred o calor.
Hi ha un únic nucli urbà (la pròpia ciutat d’Aràmbira) i la resta son cases de planta baixa, esteses sobre immensos camps de conreu, boscos i erms inabastables.
L’aigua de dos rius embolcalla la ciutat i un llac d’origen freàtic és al bell mig de la plaça Major. L’aigua sempre és transparent i pura (tots els residus són convertits en bioplacs combustibles i produeixen electricitat, l’única font d’energia d’Aràmbira).
Paraules com monòxid o diòxid de carboni, òxids de nitrogen, diòxid de sulfur, fosfats, mercuri o plom no hi són pas presents al diccionari d’Aràmbira. No cal posar-hi nom a allò que no hi és.”
El metro és a punt d’arribar a l’estació destí. Després, només caldrà caminar uns deu minuts per arribar al col·legi. És quasi primavera i el dia és ben dolç, és fa agradós un petit passeig...
- Pare, ja sé que no som a Aràmbira - em diu en Pau, ja ben despert – però, per què nosaltres, hem d’anar sota terra mentre l’Iker, la Paula, el Biel i la Maria hi arriben amb els seus 4x4 lluents i nets, i tothom ho troba bé i els hi fa la gara-gara?
- Perquè no deuen tenir combinació, fill meu... Possiblement viuen a barris més allunyats, sense transport públic...
- I per què han de viure tan lluny de tots els altres companys?
- Perquè així els hi deu convenir, fill...
- Segurament tens raó, pare, però saps? M’agrada molt més Aràmbira que Barcelona... Allí tothom té jardí i piscina...
Em miro en Pau, tot i pujant per les escales de Llacuna. El seu posat, digne i entenimentat, fa que se’m dibuixi un dissimulat somriure trist, ofegant un inevitable “Tens raó, fill meu. A mi també m’agrada més Aràmbira!”.
Ahir en Pau, el meu fill petit, tocaboires de mena, em preguntà des de l’entreson que l’acompanya en el brevíssim trajecte entre Jaume I i Llacuna (què voleu? Era d’hora i fèiem tard): pare, oi que això no és Aràmbira?
- Aràmbira, fill meu? No, no ho és pas...
- Ja m’ho pensava, ja... - respongué -.
I em començà a parlar d’una terra llunyana i misteriosa, que no era, certament, cap de les terres fantàstiques que havíem visitat en tants de capvespres de contes, cançons i moixaines:
“A Aràmbira el cel és d’un blau puríssim. Pels carrers només hi transiten vianants i bicicletes, “Aerobusos” i “Metronets” (aquests dos darrers, a una certa alçada de les calçades de gespa, sobre matalassos geomagnètics eficients i silenciosos). No hi ha cotxes, només “Usus” (unitats de suport urbà). Tampoc no hi ha calefacció ni aire condicionat, perquè a les cases de “volnú” sempre s’hi està bé, faci fred o calor.
Hi ha un únic nucli urbà (la pròpia ciutat d’Aràmbira) i la resta son cases de planta baixa, esteses sobre immensos camps de conreu, boscos i erms inabastables.
L’aigua de dos rius embolcalla la ciutat i un llac d’origen freàtic és al bell mig de la plaça Major. L’aigua sempre és transparent i pura (tots els residus són convertits en bioplacs combustibles i produeixen electricitat, l’única font d’energia d’Aràmbira).
Paraules com monòxid o diòxid de carboni, òxids de nitrogen, diòxid de sulfur, fosfats, mercuri o plom no hi són pas presents al diccionari d’Aràmbira. No cal posar-hi nom a allò que no hi és.”
El metro és a punt d’arribar a l’estació destí. Després, només caldrà caminar uns deu minuts per arribar al col·legi. És quasi primavera i el dia és ben dolç, és fa agradós un petit passeig...
- Pare, ja sé que no som a Aràmbira - em diu en Pau, ja ben despert – però, per què nosaltres, hem d’anar sota terra mentre l’Iker, la Paula, el Biel i la Maria hi arriben amb els seus 4x4 lluents i nets, i tothom ho troba bé i els hi fa la gara-gara?
- Perquè no deuen tenir combinació, fill meu... Possiblement viuen a barris més allunyats, sense transport públic...
- I per què han de viure tan lluny de tots els altres companys?
- Perquè així els hi deu convenir, fill...
- Segurament tens raó, pare, però saps? M’agrada molt més Aràmbira que Barcelona... Allí tothom té jardí i piscina...
Em miro en Pau, tot i pujant per les escales de Llacuna. El seu posat, digne i entenimentat, fa que se’m dibuixi un dissimulat somriure trist, ofegant un inevitable “Tens raó, fill meu. A mi també m’agrada més Aràmbira!”.