Transbord

Fa deu minuts que ha baixat del metro de la línia verda i encara no ha arribat a la línia groga. Mira enrere i veu un passadís llarg ple de gent atrafegada i mira endavant i veu més passadís amb més gent atrafegada. Lluny intueix el final del passadís, però no arriba mai. De fet, quan li sembla que arriba al final del passadís, aquest fa una lleugera corba cap a la dreta i el passadís segueix endavant. Interminable.

Les persones amb qui es creua van absortes en l'estrès urbanita. Veu una noia amb una funda de violoncel vermella i brillant a l'esquena. Somriu. És l'única persona de totes amb les que s'ha creuat que somriu. El poder de la música del violoncel traspassa la funda, li arriba als porus de la pell i li activa les endorfines que la fan somriure.

Agafa unes galetes de dinosaure que porta a la motxilla perquè li ve gana. Creua la mirada amb un nen que camina agafat de la mà del seu pare. El nen també somriu en veure una persona jove menjant les galetes que també li agraden a ell.

Es fixa que no hi ha ningú que vagi en la seva mateixa direcció. Mira enrere i endavant i no s'ho acaba de creure. No sap quanta estona fa que camina pel passadís. O quant temps. El passadís torna a fer una lleugera corba a la dreta.

Ara veu persones que caminen mirant el mòbil, altres porten auriculars, altres miren el mòbil i porten auriculars. Li comencen a semblar totes iguals. Veu una noia amb una funda de violoncel vermella i brillant a l'esquena que somriu.

Després de mirar enrere i endavant, li ve set i agafa l'ampolla que porta a la motxilla. Una ampolla amb peixos dibuixats. Un nen que agafa la mà del seu pare somriu quan veu una persona de l'edat del seu pare amb una ampolla amb peixos dibuixats.

Ara es fixa que veu la pintura de les parets en mal estat. Sembla que fa temps que no les repinten. I alguns fluorescents fallen i fan pampallugues. Es fixa en les pampallugues perquè fan brillar d'una manera especial la funda vermella del violoncel de la noia que passa en aquell moment.

Agafa una paperina de llaminadures que porta a la motxilla perquè li ve gana. Un nen que agafa la mà del seu pare somriu quan veu una persona més gran que el seu pare menjant una llengua vermella ensucrada.

Cansat de tant caminar decideix seure un moment en un racó del passadís intentant no molestar les persones que segueixen passant en direcció contrària amb el mòbil i/o auriculars. Es fixa que la pintura de les parets ara sembla acabada de pintar i que les llums ara ja no són fluorescents sinó que són de bombetes led i fan brillar amb intensitat el vermell de la funda de violoncel que porta un noia. La noia somriu.

Un nen que agafa la mà del seu pare somriu al veure una persona que li recorda al seu avi i que descansa en un racó del passadís.

No recorda on anava. No sap si anava a la feina o a la universitat. Agafa l'agenda amb l'enganxina del Cobi que porta a la motxilla per mirar què li tocaria fer avui, però no recorda quin dia de la setmana és.

Se li tanquen els ulls. Li sembla que l'envaeix la son. Abans de que se li tanquin per sempre més, veu una noia amb una funda de violoncel vermella i brillant. Somriu com si estigués a l'escenari interpretant el concert de Dvorák. No li fan falta els auriculars per sentir la potència de l'orquestra recolzant les seves melodies.

El nen que agafa la mà del seu pare somriu per acomiadar-se d'aquella persona vella que jau en un racó del passadís.