Autor/a
Xifré
Categoria
Relat lliure
Sombres i llums
Barcelona, 28 d'abril. Agafo el metro com cada dia. Sense cap alegria, de camí a la pura rutina de l’oficina. De jove pensava que ser historiador seria com ser l’Indiana Jones. Però pràcticament ja no existeix la feina de camp. Ningú somia en trobar civilitzacions perdudes enmig de Barcelona. Cada dia la meva vida és més gris i està més submergida en la fosc...
De repent, el metro es para. Les llums s’apaguen. Ningú sap què passa. Els minuts passen i quedem tots en la foscor absoluta. Primer sento una lleugera inquietud. Però la situació desperta alguna cosa dins meu que feia molt que no sentia mentre la meva vista s’adapta a la foscor.
Els passatgers són convidats a abandonar el vagó. Estem a l’abandonada Estació de Correus! Mentre els altres passen de llarg per la via, jo m’aventuro gairebé a l’atzar cap a la vella estació. Per casualitat toco una superfície metàl·lica que cedeix: una porta que sembla conduir a uns antics túnels.
El passadís és humit, estret, ple de pols. Tot fa olor a metàl·lic, antic, oblidat. Les rajoles ratllades, cables penjats. Em sento com si la ciutat m’hagués deixat dins un record. Trobo una estança tapiada, refugi de la Guerra Civil Espanyola, intacte al temps.
Cada cop em sento amb més curiositat i energia. Per què no he fet mai això? Em pregunto.
En un racó veig un panell metàl·lic desencaixat. Al moure'l, descobreixo darrere un tub rovellat. Dins, un plànol doblegat amb tinta descolorida i un segell del 1938. És un mapa del refugi, no documentat. Algú hi ha escrit: “Accés alternatiu — no registrat.”
Feia anys que no em sentia tan viu. Necessito saber desesperadament què conté aquest mapa. No molt lluny trobo un quadre elèctric antic. Sense dubtar-ho, l’acciono i una llum groga s’encén, fora i dins meu. Il·lumina el mapa, revelant tots els secrets dels túnels de la guerra civil, inclòs un que mai ha estat documentat.
Miro el mapa. Sento que he tornat a ser jo mateix. El tipus que vol tocar la història, que vol descobrir, que vol caminar pels túnels que ningú ha vist mai. La ciutat m’ha obert una porta. I jo l’he travessada.
El metro torna a moure’s, les llums tornen, crits i passes. Però no sóc el mateix.
Barcelona torna a encendre’s. Jo també.
De repent, el metro es para. Les llums s’apaguen. Ningú sap què passa. Els minuts passen i quedem tots en la foscor absoluta. Primer sento una lleugera inquietud. Però la situació desperta alguna cosa dins meu que feia molt que no sentia mentre la meva vista s’adapta a la foscor.
Els passatgers són convidats a abandonar el vagó. Estem a l’abandonada Estació de Correus! Mentre els altres passen de llarg per la via, jo m’aventuro gairebé a l’atzar cap a la vella estació. Per casualitat toco una superfície metàl·lica que cedeix: una porta que sembla conduir a uns antics túnels.
El passadís és humit, estret, ple de pols. Tot fa olor a metàl·lic, antic, oblidat. Les rajoles ratllades, cables penjats. Em sento com si la ciutat m’hagués deixat dins un record. Trobo una estança tapiada, refugi de la Guerra Civil Espanyola, intacte al temps.
Cada cop em sento amb més curiositat i energia. Per què no he fet mai això? Em pregunto.
En un racó veig un panell metàl·lic desencaixat. Al moure'l, descobreixo darrere un tub rovellat. Dins, un plànol doblegat amb tinta descolorida i un segell del 1938. És un mapa del refugi, no documentat. Algú hi ha escrit: “Accés alternatiu — no registrat.”
Feia anys que no em sentia tan viu. Necessito saber desesperadament què conté aquest mapa. No molt lluny trobo un quadre elèctric antic. Sense dubtar-ho, l’acciono i una llum groga s’encén, fora i dins meu. Il·lumina el mapa, revelant tots els secrets dels túnels de la guerra civil, inclòs un que mai ha estat documentat.
Miro el mapa. Sento que he tornat a ser jo mateix. El tipus que vol tocar la història, que vol descobrir, que vol caminar pels túnels que ningú ha vist mai. La ciutat m’ha obert una porta. I jo l’he travessada.
El metro torna a moure’s, les llums tornen, crits i passes. Però no sóc el mateix.
Barcelona torna a encendre’s. Jo també.