Cacatuatrix

Un dia o una nit, no ho recordo amb claredat, una cacatua em va xiuxiuejar una dura realitat a l'orella. No sempre et diuen veritats tan grans, així que em vaig sorprendre, no per cacatua, sinó per realitat. Em va dir que vivíem en una simulació, que res tenia sentit. Res que ja no hagués sentit altres vegades, però ho va dir amb molta convicció. Amb un "criiic" molt sincer.

Em va semblar lògic tenir ganes de provar la realitat mateixa. Em vaig plantar davant un autobús de la ciutat. Quan va parar, molest pel retràs en el seu horari, em vaig col·locar al costat de la porta perquè hagués d'obrir la porta per escridassar-me i així entrar. Un cop dins li vaig explicar que no es tenia que preocupar de res, que tot era una simulació i que li podia demostrar. De primeres no em va creure, però la cacatua li va explicar. Un cop sabuda la realitat els dos ens vam mirar.

El conductor va encendre l'autobús i va avisar als passatgers que la pròxima parada seria fora de la simulació. Dos passatgers van riure, una dona es va aixecar per baixar, però el conductor ho tenia molt clar. L'autobús va accelerar com mai fins al seu màxim potencial, mentre els crits de la gent es tornaven celestials. Es va dirigir cap a un pont. I després vam volar.

Us parlo des de una altra realitat.
Estem fora.
La cacatua es amb nosaltres. No parla , només ens mira. Difoneu el relat.
Gràcies.

"Criiic-criiic".