Autor/a
Aka Rodri
Categoria
Relat lliure
Mirades a terra
I allà al tercer vagó de la línia groga va succeir allò inesperat. Totes les pantalles es van fondre a negre, però ningú es va adonar, tothom reaccionava igual, els seus dits lliscaven amunt i avall, marcaven “likes” i es reien tot mirant la foscor d’una pantalla sense vida.
Llavors vam aixecar la vista i ens vam trobar, tothom que teníem un llibre a la mà tot allò no ens va afectar i vam començar a parlar entre nosaltres.
- Què està passant? –vaig preguntar a la noia del cabell curt.
- No ho entenc, estava tranquil·lament llegint i he vist que tota la gent continuava igual però no s’adonen que els seus telèfons no funcionen. –va respondre una mica esverada.
- Jo crec que els han abduït – va dir el noi de la jaqueta verda.
No sabia què pensar, de fet només nosaltres podíem moure’ns lliurement pel vagó però la resta de gent semblava abduïda i cap d’ells entrava ni sortia del metro, ni tan sols feien l’esforç de moure’s per sortir o entrar.
- A tot això ens ha portat la IA –va continuant dient el noi de verd- els ha tornat a tots inútils i els ha deixat el cervell en blanc.
La veritat és que semblava tal qual, no tenien expressió a la cara, de fet sí tenien però tots semblaven tenir la mateixa, fins i tot semblava que reien tots a l’una i lliscaven els dits també a l’hora. Vaig pensar en aquella pel·lícula de principis de segle “Idiocracy”, on la població que evoluciona és la més ignorant i el món es torna idiota.
- Si tothom allà a dalt està igual que aquí....serà molt divertit veure qui s’ha lliurat i qui no –va dir la noia.
- No se si divertit serà la paraula –vaig comentar- però sí serà curiós comprovar que un tant per cent molt elevat estarà igual que aquests. (Gairebé estava segura donat que una part molt gran de la població sempre està enganxada al mòbil.
Abans d’arribar a la parada vam estar xerrant sobre el tema i, fins i tot, vam quedar en un lloc i hora assenyalada d’aquell mateix dia per comentar tot allò que viurem al sortir d’allà, no sabíem si allò perduraria o no però teníem molt clar que deixar el mòbil de banda ens havia lliurat de tot aquell enrenou.
Llavors vam aixecar la vista i ens vam trobar, tothom que teníem un llibre a la mà tot allò no ens va afectar i vam començar a parlar entre nosaltres.
- Què està passant? –vaig preguntar a la noia del cabell curt.
- No ho entenc, estava tranquil·lament llegint i he vist que tota la gent continuava igual però no s’adonen que els seus telèfons no funcionen. –va respondre una mica esverada.
- Jo crec que els han abduït – va dir el noi de la jaqueta verda.
No sabia què pensar, de fet només nosaltres podíem moure’ns lliurement pel vagó però la resta de gent semblava abduïda i cap d’ells entrava ni sortia del metro, ni tan sols feien l’esforç de moure’s per sortir o entrar.
- A tot això ens ha portat la IA –va continuant dient el noi de verd- els ha tornat a tots inútils i els ha deixat el cervell en blanc.
La veritat és que semblava tal qual, no tenien expressió a la cara, de fet sí tenien però tots semblaven tenir la mateixa, fins i tot semblava que reien tots a l’una i lliscaven els dits també a l’hora. Vaig pensar en aquella pel·lícula de principis de segle “Idiocracy”, on la població que evoluciona és la més ignorant i el món es torna idiota.
- Si tothom allà a dalt està igual que aquí....serà molt divertit veure qui s’ha lliurat i qui no –va dir la noia.
- No se si divertit serà la paraula –vaig comentar- però sí serà curiós comprovar que un tant per cent molt elevat estarà igual que aquests. (Gairebé estava segura donat que una part molt gran de la població sempre està enganxada al mòbil.
Abans d’arribar a la parada vam estar xerrant sobre el tema i, fins i tot, vam quedar en un lloc i hora assenyalada d’aquell mateix dia per comentar tot allò que viurem al sortir d’allà, no sabíem si allò perduraria o no però teníem molt clar que deixar el mòbil de banda ens havia lliurat de tot aquell enrenou.