Autor/a
Vedija
Categoria
Relat lliure
Gràcies senyor Martí
Vull agrair públicament l’actuació del senyor Martí, el cap d’estació d’El Coll - La Teixonera, el passat dilluns. I no se m’acudeix millor manera que aprofitar aquest magnífic i oportú concurs de relats.
Tot va començar en una de les meves passejades nocturnes quan, cap a les cinc, vaig sentir un soroll estrany. Es van obrir les portes del metro i una llum amb una “M” vermella es va encendre de cop. Tot seguit, les escales mecàniques es van posar en marxa, com convidant-me a baixar.
«Quin invent tan pràctic: pots baixar sense moure’t, com si fossis una estàtua», vaig pensar mentre baixava fent poses.
No em podia imaginar el que vindria després.
Fent el burro, em vaig quedar enganxat just on s’acaben els graons, a aquella reixeta metàl·lica amb punxes que es menja tot el que toca. Vaig petar a córrer a l’instant pensant que moriria allà mateix, engolit per una màquina.
Així que corria. Corria sense moure’m. Sempre al mateix lloc, com un beneit. Sense poder deslligar-me. Mort de por.
Llavors va baixar una senyora badallant, mig adormida. Però en veure’m, es va despertar de cop i es va posar a cridar com una boja, com si li haguessin pujat el lloguer. Després va intentar tornar a pujar per l’escala, a contracorrent, que era el mateix que estava fent jo, però voluntàriament. No va poder. Al final, va fer un salt desesperat per sobre meu. Molt atlètic, això sí.
Se’n va anar la senyora i em vaig quedar tot sol, sense poder parar de córrer. Al moment va arribar un home amb uniforme. Era el senyor Martí. Em mirava amb aquella cara de qui no sap si acostar-se o trucar a algú. Va marxar.
Al moment va tornar amb un pal metàl·lic, amb una punta trencada i esmolada. Li vaig veure la intenció i vaig pensar: “Aquest em mata!” Però no. Va donar-li a un botó vermell des de lluny i l’escala es va aturar. Bé. Primer alleujament. Després va colpejar el terra al meu costat, suposo que per espantar-me. Com si calgués. El problema no era la por, era que no em podia moure.
L’escala es va posar en marxa una altra vegada. Torna a córrer! I en això, un senyor es va apropar a l’escala i el senyor Martí li va cridar que no baixés. L'altre se’n va anar remugant. Normal. Això és el Metro.
El senyor Martí va tornar a aturar l’escala, i llavors va fer una cosa que no m’esperava. Es va acostar amb el pal, amb compte, amb una delicadesa que no deia amb aquell ferro rovellat, i em va alliberar. No entraré en detalls perquè va ser desagradable i encara em fa mal si hi penso. Però ho va fer bé, ràpid i, sobretot, ho va fer sense voler fer-me mal. Tot un professional. Això es nota.
Vaig sortir disparat escales amunt, però la maleïda es va posar a baixar una altra vegada i em vaig veure tornant al punt de partida, com en un malson. L’home la va aturar de nou. Aquesta vegada vaig aconseguir pujar i sortir al carrer gairebé sencer.
Vaig perdre un trosset petit de cua. Tampoc és que el necessités gaire, però vaja era meu.
Tot va durar tres minuts, però van ser els tres minuts més llargs de la meva vida.
Això sí, vaig aprendre tres coses aquell dia: que les escales mecàniques són trampes mortals, que has de mirar sempre on poses la cua, i que de vegades, quan estàs fotut i creus que ningú t’ajudarà, apareix un bon home amb un pal trencat i et salva la vida.
Encara que et costi un trosset de cua.
Encara que ell ni tan sols sàpiga el teu nom.
Clar que jo no tinc nom. Soc un ratolí.
Però això es un detall sense importància. No creieu?
Gràcies senyor Martí
Tot va començar en una de les meves passejades nocturnes quan, cap a les cinc, vaig sentir un soroll estrany. Es van obrir les portes del metro i una llum amb una “M” vermella es va encendre de cop. Tot seguit, les escales mecàniques es van posar en marxa, com convidant-me a baixar.
«Quin invent tan pràctic: pots baixar sense moure’t, com si fossis una estàtua», vaig pensar mentre baixava fent poses.
No em podia imaginar el que vindria després.
Fent el burro, em vaig quedar enganxat just on s’acaben els graons, a aquella reixeta metàl·lica amb punxes que es menja tot el que toca. Vaig petar a córrer a l’instant pensant que moriria allà mateix, engolit per una màquina.
Així que corria. Corria sense moure’m. Sempre al mateix lloc, com un beneit. Sense poder deslligar-me. Mort de por.
Llavors va baixar una senyora badallant, mig adormida. Però en veure’m, es va despertar de cop i es va posar a cridar com una boja, com si li haguessin pujat el lloguer. Després va intentar tornar a pujar per l’escala, a contracorrent, que era el mateix que estava fent jo, però voluntàriament. No va poder. Al final, va fer un salt desesperat per sobre meu. Molt atlètic, això sí.
Se’n va anar la senyora i em vaig quedar tot sol, sense poder parar de córrer. Al moment va arribar un home amb uniforme. Era el senyor Martí. Em mirava amb aquella cara de qui no sap si acostar-se o trucar a algú. Va marxar.
Al moment va tornar amb un pal metàl·lic, amb una punta trencada i esmolada. Li vaig veure la intenció i vaig pensar: “Aquest em mata!” Però no. Va donar-li a un botó vermell des de lluny i l’escala es va aturar. Bé. Primer alleujament. Després va colpejar el terra al meu costat, suposo que per espantar-me. Com si calgués. El problema no era la por, era que no em podia moure.
L’escala es va posar en marxa una altra vegada. Torna a córrer! I en això, un senyor es va apropar a l’escala i el senyor Martí li va cridar que no baixés. L'altre se’n va anar remugant. Normal. Això és el Metro.
El senyor Martí va tornar a aturar l’escala, i llavors va fer una cosa que no m’esperava. Es va acostar amb el pal, amb compte, amb una delicadesa que no deia amb aquell ferro rovellat, i em va alliberar. No entraré en detalls perquè va ser desagradable i encara em fa mal si hi penso. Però ho va fer bé, ràpid i, sobretot, ho va fer sense voler fer-me mal. Tot un professional. Això es nota.
Vaig sortir disparat escales amunt, però la maleïda es va posar a baixar una altra vegada i em vaig veure tornant al punt de partida, com en un malson. L’home la va aturar de nou. Aquesta vegada vaig aconseguir pujar i sortir al carrer gairebé sencer.
Vaig perdre un trosset petit de cua. Tampoc és que el necessités gaire, però vaja era meu.
Tot va durar tres minuts, però van ser els tres minuts més llargs de la meva vida.
Això sí, vaig aprendre tres coses aquell dia: que les escales mecàniques són trampes mortals, que has de mirar sempre on poses la cua, i que de vegades, quan estàs fotut i creus que ningú t’ajudarà, apareix un bon home amb un pal trencat i et salva la vida.
Encara que et costi un trosset de cua.
Encara que ell ni tan sols sàpiga el teu nom.
Clar que jo no tinc nom. Soc un ratolí.
Però això es un detall sense importància. No creieu?
Gràcies senyor Martí