Tercera parada

A sota terra el temps es dissol. Al metro l’aire és espès, reciclat, carregat de suor i electricitat de mil vides que no es tocaran mai. El vagó grinyola com un animal ferit mentre jo estic assegut al fons, amb l’esquena clavada al plàstic dur, notant com el pes de la ciutat m’aixafa les vèrtebres. No estic cansat, estic derrotat.

Busco refugi en la foscor que em dona tancar els ulls. Però a l’obrir-los de nou, alguna cosa ha canviat. Ella hi és.
Asseguda davant meu; no mira el mòbil, no fuig, quieta enmig del caos, amb les mans agafant la bossa amb tanta força que els artells se li han emblanquit. I de sobte, aixeca el cap.

Les mirades xoquen. I tot i que no es toquen, es nota com si ho fessin. Quan es troben, no és una mirada, és un impacte de bala. De cop, l’univers sencer es contrau, el soroll ensoridor del metro es dissipa i es fa el silenci. No hi ha passatgers, ni túnels, ni Barcelona, només el buit que portem; ella als ulls i jo el al pit.

No és seducció, és reconeixement. És la mirada de dos soldats de bàndols oposats que es troben enmig de la terra de ningú, envoltats de cadàvers, i decideixen no disparar.

Ella em veu, m’analitza. Veu la guerra que porto a dins, veu les trinxeres que he cavat per protegir-me, veu que m’estic a punt de rendir.
Jo la veig a ella. Veig un crit encallat a la seva gola, l’alè contingut d’algú que porta massa temps sota l’aigua esperant un miracle que no arriba.

Primera parada.
Les portes s’obren amb un to agut i violent. Entren una bafarada aire fred i rialles que no tenen res a veure amb nosaltres. No ens movem. No trenquem el fil. Les nostres mirades ens aguanten, suspesos en una tensió gairebé dolorosa. Ens ho estem explicant tot sense la necessitat d’obrir la boca.

Segona parada.
Finalment, la tensió es torna dolorosa. El cor em colpeja les costelles com si volgués escapar. D’alguna manera, tinc la certesa absoluta, absurda i aterridora que ella és l’única persona al món que em podria salvar. Que si m’aixequés ara mateix i li agafés la mà, alguna cosa es reescriuria. Que podríem baixar junts i cremar la ciutat o construir-ne una de nova.
És un moment de vertigen pur. Estem a un mil·límetre, a un segon de canviar-ho tot. Però la por... la por ens clava al seient. Tan immensos per dins i tan ridículament petits a l’hora d’actuar.

Tercera parada.
Ella s’aixeca lentament com si trenqués unes cadenes invisibles. El meu cos em reclama “Fes alguna cosa”, “Atura-la”, “Digues hola”, “Demana ajuda”. Però la veu no em surt.
El metro frena amb un gemec metàl·lic, dessolador i ella, just abans de creuar la porta es gira i em mira; no somriu. De fet, no és tracte d’una història de somriures. La intensitat de la seva mirada fa mal, uns ulls brillants d’unes llàgrimes que no cauran. Fa un gest imperceptible amb el cap, el que podria ser una salutació entre supervivents. Un "Ho sento" i un "Gràcies" barrejats en un sol instant.
Les portes es tanquen com una guillotina. El metro arrenca mentre la foscor del túnel m’engolleix, allunyant-me de l’única veritat que he sentit en anys. La veig a l’andana, sola, petita i immensa alhora, fins que la velocitat l’esborra.

Em deixo caure contra el vidre, esgotat, com si acabés de córrer una marató. El vagó continua igual, la vida de la gent segueix igual. Però em poso la mà al pit i ho noto. Alguna cosa s’ha obert.
Efectivament, una ferida. Però crema i sagna, i per primer cop en molt de temps, això vol dir que encara sóc viu.