La sort

Era mala sort? Era rutina? Jo crec que una mica de tot plegat. Hi havia una constant en la meva vida. I era, estar arribant a la parada de l’autobús o baixant al metro, i sempre veia com marxava el que havia d’agafar. Inclús juraria que algun cop havia vist a la gent des de les finestres fent burla de la meva desgràcia, cosa que encara feia més exasperant la pèrdua. Però això crec que ja eren imaginacions meves. Havia provat diverses vegades de mirar el temps d’espera que quedava a l’aplicació, per tal de calcular quan havia de sortir de casa i que no se m’escapés. Però ni així. Sempre marxava davant dels meus nassos. Res feia pensar que aquell dia seria diferent dels altres. Aquell dijous havia de fer una rocambolesca combinació per tal d’arribar a la meva destinació, creuant tota la ciutat en un autobús i dos metros. Una petita odissea d’una hora, per arribar de la Zona Franca a Badalona. Feia un dia especialment primaveral, tot i ser encara a mitjans de febrer. Em vaig dirigir cap a la parada, ja esperant veure l’autobús com marxava fent befa de la meva mala fortuna. Però aquell dia no. No va aparèixer cap vehicle fins arribar a la marquesina. I s’hi anunciava el proper bus en un minut. Allò era inaudit. Feia anys que no m’havia passat. Hauria canviat de cop la meva sort? Vaig pujar-hi, però amb un sentiment de desconfiança. Vaig pensar: “Segur que punxarà. Hi haurà congestió o algun accident i no tirarà. Es bloquejaran les portes i no podré sortir!”. Però tampoc. Tot va anar com una seda. Ara només faltava que en baixar al metro estigués arribant el tren. No com habitualment, que baixant les escales sentia els escandalosos tons del tancament de portes, i en arribar a l’andana veia els vagons desfilant cap a la següent estació… Doncs no. Sincronització perfecta. Increïble. Però encara faltava el darrer transbordament. Si tot anava rodat, es podria donar per trencat el meu malefici? Vaig baixar les escales cap a la L2 amb un grau d’excitació fora del normal, fins i tot amb una lleu taquicàrdia. El viatge perfecte era a punt de culminar-se. Era a punt d’arribar a la tan desitjada andana, i el tren era allà, amb les portes obertes. I de sobte, quan baixava els darrers esglaons, van començar a sonar els tons de tancament de portes. No! No podia estar passant! Ho tenia a tocar! Però hi havia quelcom d’estrany… aquells tons…. Què eren aquells tons? No eren els tons aguts i estridents de sempre. Eren més com… Com… l’alarma que em despertava cada matí…! Vaig obrir els ulls amb dificultat. I sí. Era l’alarma. Eren les 7 del matí. Tot havia estat un maleït somni… No m’havia canviat la sort. Tot tornava al seu punt de partida. O potser havia estat un somni premonitori? Caldria comprovar-ho en una estona.