Autor/a
Sadolitx
Categoria
Relat persones traballadores de TMB
Atenció: tancant portes!
Aquesta història és tan real com ho és la recança que em fa explicar-la, però crec que, sent GenTMB, bé mereix ser compartida.
Abans de començar, he de confessar-vos que sempre m’han enamorat les veus. Un parlar greu i rotund que destil·li carisma em captiva molt més que l’aspecte físic o una brometa fàcil amb finalitat seductora. Dit això, comencem:
Eren les quatre de la matinada d’un dissabte de Carnaval en un poble de mar. Jo tenia dinou anys i no em perdia cap festa. L’ambient de la discoteca bullia.
Em trobava ballant esbojarradament amb els amics quan, de sobte, tot es va aturar al meu voltant, i en el meu camp de visió només hi havia un bruixot, que s’atansava a mi amb pas decidit des del mig del garbuix. Era molt alt i lluïa un barret platejat i punxegut. La barba blanca i llarga li tapava tot el rostre excepte els ulls, d’un turquesa tan intens que realment semblaven màgics. No sé què em va dir a cau d’orella, només sé que a la segona frase vaig decidir que seria l’home de les pròximes dècades meva vida.
Els següents anys van passar entre trobades casuals, promeses impossibles, missatges encriptats, confessions d’amagat i també alguna maniobra furtiva. Per a ell, jo era una escapada d’aire fresc. Per a mi, ell era l’emoció i el toc de misteri que li mancava a la meva vida. Jo vivia a Barcelona, però continuava passant els caps de setmana al poble. Teníem amistats i espais comuns, i aquella tensió incòmodament còmoda ens era relativament fàcil de sostenir.
Però de sobte, sense saber el per què... res. Ja no ens trobàvem pel carrer, ja no coincidíem als bars, ja no sabíem res l’un de l’altre, excepte per les xarxes socials. No obstant, la seva veu seguia sonant a les falques de ràdio i als anuncis de la tele. Fins i tot l’havia sentit al supermercat anunciant l’oferta del dia. D’una manera o altra, ell sempre acabava apareixent.
Un dia, anys després, em va arribar un missatge al mòbil: “Escolta, m’han dit que s’emet una locució meva als autobusos de TMB, en saps alguna cosa?”. Aquell dia vaig agafar el bus sense posar-me els auriculars. Instants després de validar, un “Atenció, tancant portes” va ressonar des de la megafonia del vehicle fins al fons de la meva ànima. A la següent parada, quan la veu captivadora va tornar a sonar, la vaig enregistrar i l’hi vaig enviar en un àudio com a resposta. Dos segons més tard, ell em va respondre amb l’encanteri que ho canviaria tot: “Atenció, obrint portes a la noia més guapa de TMB”.
La història va continuar com us imagineu: viatges, concerts, platges, excursions i tardes de peli i manta. També nits de copes, sopars amb amics i, fins i tot, àpats familiars Ja no ens havíem d’amagar de ningú, ja teníem el que suposadament sempre havíem projectat. Estàvem tan contents al principi... sí... heu llegit bé... al principi.
Fora de la clandestinitat ja no hi havia aire fresc, ni misteri. Ja no hi havia màgia, ja no hi havia conte. A més, les nostres realitats eren totalment diferents i els nostres estils de vida eren irreconciliables. La distància tampoc ajudava. Allò no era el que jo volia.
I va arribar el meu torn de dir-ho. No em va ser fàcil, però tampoc massa difícil. Vaig agafar aire, vaig tancar els ulls i em vaig somriure per dins. Em va sortir sol: “Atenció, tancant portes a l’ahir, obrint portes a l’avui”.
Segueixo treballant a TMB i viatjant en bus. Quan l’escolto a cada parada ja no sé no sé si el que sento és agraïment o una petita tortura. És així... és la vida...
Abans de començar, he de confessar-vos que sempre m’han enamorat les veus. Un parlar greu i rotund que destil·li carisma em captiva molt més que l’aspecte físic o una brometa fàcil amb finalitat seductora. Dit això, comencem:
Eren les quatre de la matinada d’un dissabte de Carnaval en un poble de mar. Jo tenia dinou anys i no em perdia cap festa. L’ambient de la discoteca bullia.
Em trobava ballant esbojarradament amb els amics quan, de sobte, tot es va aturar al meu voltant, i en el meu camp de visió només hi havia un bruixot, que s’atansava a mi amb pas decidit des del mig del garbuix. Era molt alt i lluïa un barret platejat i punxegut. La barba blanca i llarga li tapava tot el rostre excepte els ulls, d’un turquesa tan intens que realment semblaven màgics. No sé què em va dir a cau d’orella, només sé que a la segona frase vaig decidir que seria l’home de les pròximes dècades meva vida.
Els següents anys van passar entre trobades casuals, promeses impossibles, missatges encriptats, confessions d’amagat i també alguna maniobra furtiva. Per a ell, jo era una escapada d’aire fresc. Per a mi, ell era l’emoció i el toc de misteri que li mancava a la meva vida. Jo vivia a Barcelona, però continuava passant els caps de setmana al poble. Teníem amistats i espais comuns, i aquella tensió incòmodament còmoda ens era relativament fàcil de sostenir.
Però de sobte, sense saber el per què... res. Ja no ens trobàvem pel carrer, ja no coincidíem als bars, ja no sabíem res l’un de l’altre, excepte per les xarxes socials. No obstant, la seva veu seguia sonant a les falques de ràdio i als anuncis de la tele. Fins i tot l’havia sentit al supermercat anunciant l’oferta del dia. D’una manera o altra, ell sempre acabava apareixent.
Un dia, anys després, em va arribar un missatge al mòbil: “Escolta, m’han dit que s’emet una locució meva als autobusos de TMB, en saps alguna cosa?”. Aquell dia vaig agafar el bus sense posar-me els auriculars. Instants després de validar, un “Atenció, tancant portes” va ressonar des de la megafonia del vehicle fins al fons de la meva ànima. A la següent parada, quan la veu captivadora va tornar a sonar, la vaig enregistrar i l’hi vaig enviar en un àudio com a resposta. Dos segons més tard, ell em va respondre amb l’encanteri que ho canviaria tot: “Atenció, obrint portes a la noia més guapa de TMB”.
La història va continuar com us imagineu: viatges, concerts, platges, excursions i tardes de peli i manta. També nits de copes, sopars amb amics i, fins i tot, àpats familiars Ja no ens havíem d’amagar de ningú, ja teníem el que suposadament sempre havíem projectat. Estàvem tan contents al principi... sí... heu llegit bé... al principi.
Fora de la clandestinitat ja no hi havia aire fresc, ni misteri. Ja no hi havia màgia, ja no hi havia conte. A més, les nostres realitats eren totalment diferents i els nostres estils de vida eren irreconciliables. La distància tampoc ajudava. Allò no era el que jo volia.
I va arribar el meu torn de dir-ho. No em va ser fàcil, però tampoc massa difícil. Vaig agafar aire, vaig tancar els ulls i em vaig somriure per dins. Em va sortir sol: “Atenció, tancant portes a l’ahir, obrint portes a l’avui”.
Segueixo treballant a TMB i viatjant en bus. Quan l’escolto a cada parada ja no sé no sé si el que sento és agraïment o una petita tortura. És així... és la vida...