Autor/a
Sadolitx
Categoria
Relat persones traballadores de TMB
Els navegants del meu trajecte
És un quart de set del matí i és negra nit. Al bar de sota de casa estan apujant la persiana i la Puri arriba del forn amb el pa del dia. Creuem el nostre somriure enèrgic, que ja tenim molt entrenat, i accelero el pas carrer amunt, perquè vaig una mica justa.
Al bar del costat de l’estació de Lesseps, a la sortida de Pàdua, els treballadors amb granota groga riuen al voltant de les bromes de la noia moníssima del monyo pèl-roig. Sempre porta els rínxols recollits amb bandanes alegres descoordinades amb el color de l’uniforme i té un caràcter molt obert. No la conec, però em cau bé. Al costat hi ha el "casi-guapo": així he batejat al noi que cada matinada fa el cafè fora del bar. M’encanta el seu estil “estudiadament deixat”, però el seu posat insípid de no agradar-li matinar no l’acaba de deixar ser guapo del tot. Al meu pas, apaga la cigarreta i comença a baixar les escales amb parsimònia, tot vestit de negre, despentinat i mirant al terra amb la motxilla a l’esquena. Mai entendré com solem arribar a baix alhora si jo sempre vaig de pressa, saltant els graons de dos en dos, i ell va tan tranquil. Tot un misteri.
Quan sóc a l’andana en direcció Zona Universitària he de decidir si anar cap al frontal o cap a la cua del tren en funció de l’hora: si arribo amb prou temps a Paral·lel, sortiré per Nou de La Rambla i agafaré el 21 a l’inici de la línia, així m’asseguraré un bon seient. Si vaig més justa, sortiré per la Ronda de Sant Pau i esperaré el bus davant del Teatre Victòria. És més intens, però viure la matinada al Paral·lel és una experiència antropològica interessant. M’agrada contemplar el despertar real de la ciutat des de la línia on el desenfrè de la nit es creua amb la monotonia de jornada laboral.
Però tornem al metro: si vaig cap al principi, trobo el senyor gran dels auriculars enormes i la motxilla amb mil xapes que amenaça amb la mirada a qui gosa apropar-se a la primera porta de tren. El deixo sentir-se “el guardià de l’andana” i no li presto atenció. Si vaig cap a la cua, comparteixo espai amb la senyora que sempre em repassa inquisitivament des del banc de pedra. De vegades li somri cínicament per fer-li saber que l’he enxampat i incomodar-la.
Un cop dins del tren, el primer que faig és buscar l’Uli amb la mirada. Amb els seus xandalls amb marques ben visibles i olor de suavitzant, les seves vambes blanquíssimes i el seu tupè canós, l’Uli mai perdria el 21. Ho té tot controlat. Si trobo l’Uli, tinc assegurat arribar al 21 de les 6.40 h. L’he anomenat així inspirada en Ulisses, ja que en la nostra odissea del 21, ell viatja impertèrrit i segur. Tinc la fantasia que si mai vaig a un tardeig dels 90, que fa molt per l’Uli, me’l trobaré allà i el convidaré a un beure d’agraïment.
La Puri, la noia de la bandana, el casi-guapo i els antipàtics de l’andana, capitanejats per l’Uli, són els navegants del meu trajecte, de l'hora més estressant del meu dia. Ells són els meus rellotges humans, els marcadors amb ànima, les meves referències temporals en el trajecte en metro des de casa fins a la parada del 21 per arribar a ZFII. Amb ells tinc relacions fugaces continuades. Junts habitem els mateixos silencis compartits. Mai hem parlat i segurament alguns d’ells ni m’han vist, però amb el temps, jo m’hi he encarinyat.
Gràcies als meus navegants no miro rellotges ni apps. I és que, tot i treballar en canals digitals, considero més fiables les rutines humanes que la tecnologia.
Al bar del costat de l’estació de Lesseps, a la sortida de Pàdua, els treballadors amb granota groga riuen al voltant de les bromes de la noia moníssima del monyo pèl-roig. Sempre porta els rínxols recollits amb bandanes alegres descoordinades amb el color de l’uniforme i té un caràcter molt obert. No la conec, però em cau bé. Al costat hi ha el "casi-guapo": així he batejat al noi que cada matinada fa el cafè fora del bar. M’encanta el seu estil “estudiadament deixat”, però el seu posat insípid de no agradar-li matinar no l’acaba de deixar ser guapo del tot. Al meu pas, apaga la cigarreta i comença a baixar les escales amb parsimònia, tot vestit de negre, despentinat i mirant al terra amb la motxilla a l’esquena. Mai entendré com solem arribar a baix alhora si jo sempre vaig de pressa, saltant els graons de dos en dos, i ell va tan tranquil. Tot un misteri.
Quan sóc a l’andana en direcció Zona Universitària he de decidir si anar cap al frontal o cap a la cua del tren en funció de l’hora: si arribo amb prou temps a Paral·lel, sortiré per Nou de La Rambla i agafaré el 21 a l’inici de la línia, així m’asseguraré un bon seient. Si vaig més justa, sortiré per la Ronda de Sant Pau i esperaré el bus davant del Teatre Victòria. És més intens, però viure la matinada al Paral·lel és una experiència antropològica interessant. M’agrada contemplar el despertar real de la ciutat des de la línia on el desenfrè de la nit es creua amb la monotonia de jornada laboral.
Però tornem al metro: si vaig cap al principi, trobo el senyor gran dels auriculars enormes i la motxilla amb mil xapes que amenaça amb la mirada a qui gosa apropar-se a la primera porta de tren. El deixo sentir-se “el guardià de l’andana” i no li presto atenció. Si vaig cap a la cua, comparteixo espai amb la senyora que sempre em repassa inquisitivament des del banc de pedra. De vegades li somri cínicament per fer-li saber que l’he enxampat i incomodar-la.
Un cop dins del tren, el primer que faig és buscar l’Uli amb la mirada. Amb els seus xandalls amb marques ben visibles i olor de suavitzant, les seves vambes blanquíssimes i el seu tupè canós, l’Uli mai perdria el 21. Ho té tot controlat. Si trobo l’Uli, tinc assegurat arribar al 21 de les 6.40 h. L’he anomenat així inspirada en Ulisses, ja que en la nostra odissea del 21, ell viatja impertèrrit i segur. Tinc la fantasia que si mai vaig a un tardeig dels 90, que fa molt per l’Uli, me’l trobaré allà i el convidaré a un beure d’agraïment.
La Puri, la noia de la bandana, el casi-guapo i els antipàtics de l’andana, capitanejats per l’Uli, són els navegants del meu trajecte, de l'hora més estressant del meu dia. Ells són els meus rellotges humans, els marcadors amb ànima, les meves referències temporals en el trajecte en metro des de casa fins a la parada del 21 per arribar a ZFII. Amb ells tinc relacions fugaces continuades. Junts habitem els mateixos silencis compartits. Mai hem parlat i segurament alguns d’ells ni m’han vist, però amb el temps, jo m’hi he encarinyat.
Gràcies als meus navegants no miro rellotges ni apps. I és que, tot i treballar en canals digitals, considero més fiables les rutines humanes que la tecnologia.