Autor/a
Sadolitx
Categoria
Relat persones traballadores de TMB
Vull anar a París
París, la ciutat de l’amor, de la llum, de la bohemia i l’avantguarda... allà on diuen que tot comença i tot acaba.
No crec en l’alienació eterna ni en les promeses grandiloqüents, però sí que crec en la màgia del moment i en l’efecte de les sensacions instantànies. Per això crec que París serà el meu lloc.
Sé que el tarannà parisenc pot semblar distant i seriós d’entrada, però confio en que la meva naturalesa mediterrània aporti la calidesa suficient perquè el meu viatge sigui una experiència de relacions efímeres, tan intenses com significatives.
M’imagino arribant al centre de la ciutat amb la línia 14 del metro. La veig com una dama elegant vestida de lila, silenciosa i moderna, tan futurista com la nostra línia 9, però més directa, més insistent - ja que té més freqüència – i també més cara, més descarada. És la femme-fatale de les línies.
La Navigo Easy no és un títol de transport gaire simpàtic: si bé és anònima, que ja és una mica el que vull trobar en aquesta ciutat, és més freda i distant. M’agradaria que el seu disseny em convidés, que s’oferís a acompanyar-me, que em fes dir “Salut Paris” de la mateixa manera que nosaltres diem “Hola Barcelona”.
Transitaré en bus pels carrers antics, per les històries i per la barreja de perfums i veus de la ciutat. Aquí les línies s’identifiquen amb números, designats a través d’un sistema lògic i curosament estructurat, potser massa complicat de desxifrar per la meva ànima romàntica... Res a veure amb la de la nostra H d’horitzontal, però també d’harmonia, d’horitzó i d’hàlit, o la nostra V de vertical però també de vincle, de vida o de violeta. I què me’n dieu de la nostra D de diagonal? però també de desig, de delit, de dolçor.... Des de la lírica de la xarxa de bus de Barcelona miraré de viatjar amb una visió més literària. Em mouré poèticament amb la massificada línia 60, que em portarà al pintoresc Montmartre o amb la sorollosa 75, que pel Pont Neuf em portarà al Quai du Louvre, l’epicentre de l’art.
I l’arquitectura, i l’art les estacions històriques... Afortunada París de tenir tot un museu sota terra. Friso per visitar la cúpula de l’estació Palais Royale, l’entrada d’art nouveau de Palais Douphin, o els frescos de la Revolució Francesa de l’estació de Bastille. Ja em veig asseguda a l’andana, tancant els ulls i somiant una història d’amor entre els cartells centenaris del Metropolitain de Paris i el Gran Metro de Barcelona: “- Bonjour madame, el meu nom és Rivoli i voldria que em concedís aquest valset de Débussy. – Encantada, el meu nom és Urquinaona”.
I la innovació, i el coneixement de la tecnologia puntera de dues xarxes de metro de referència mundial. Qui sap si se m’aproparà un parisenc ben plantat, amb pantaló i americana gris, que quan em digui “Alò, je suis de la RATP”, i jo li contesti “Hola, jo sóc de TMB” emprendrem plegats un viatge per estacions futuristes des de Pont de Bondy fins a Llefià.
I és que, un cop ets GenTMB, la teva visió a l’hora de viatjar canvia per sempre. Per més que ho intentis i vulguis desconnectar a les vacances, és impossible obviar la nostra pertinença al món del transport públic. Inevitablement comparem i portem per bandera dels nostres transports i serveis de Barcelona arreu.
Evidentment que vull anar a París per visitar la Tour Eiffel, Notre Damme o el Louvre. Aquesta narració podria ser tan infinita com ho és la meva il·lusió, però el relat d’empleada d’aquest concurs de relats té els caràcters comptats i voldria dir massa coses.
No crec en l’alienació eterna ni en les promeses grandiloqüents, però sí que crec en la màgia del moment i en l’efecte de les sensacions instantànies. Per això crec que París serà el meu lloc.
Sé que el tarannà parisenc pot semblar distant i seriós d’entrada, però confio en que la meva naturalesa mediterrània aporti la calidesa suficient perquè el meu viatge sigui una experiència de relacions efímeres, tan intenses com significatives.
M’imagino arribant al centre de la ciutat amb la línia 14 del metro. La veig com una dama elegant vestida de lila, silenciosa i moderna, tan futurista com la nostra línia 9, però més directa, més insistent - ja que té més freqüència – i també més cara, més descarada. És la femme-fatale de les línies.
La Navigo Easy no és un títol de transport gaire simpàtic: si bé és anònima, que ja és una mica el que vull trobar en aquesta ciutat, és més freda i distant. M’agradaria que el seu disseny em convidés, que s’oferís a acompanyar-me, que em fes dir “Salut Paris” de la mateixa manera que nosaltres diem “Hola Barcelona”.
Transitaré en bus pels carrers antics, per les històries i per la barreja de perfums i veus de la ciutat. Aquí les línies s’identifiquen amb números, designats a través d’un sistema lògic i curosament estructurat, potser massa complicat de desxifrar per la meva ànima romàntica... Res a veure amb la de la nostra H d’horitzontal, però també d’harmonia, d’horitzó i d’hàlit, o la nostra V de vertical però també de vincle, de vida o de violeta. I què me’n dieu de la nostra D de diagonal? però també de desig, de delit, de dolçor.... Des de la lírica de la xarxa de bus de Barcelona miraré de viatjar amb una visió més literària. Em mouré poèticament amb la massificada línia 60, que em portarà al pintoresc Montmartre o amb la sorollosa 75, que pel Pont Neuf em portarà al Quai du Louvre, l’epicentre de l’art.
I l’arquitectura, i l’art les estacions històriques... Afortunada París de tenir tot un museu sota terra. Friso per visitar la cúpula de l’estació Palais Royale, l’entrada d’art nouveau de Palais Douphin, o els frescos de la Revolució Francesa de l’estació de Bastille. Ja em veig asseguda a l’andana, tancant els ulls i somiant una història d’amor entre els cartells centenaris del Metropolitain de Paris i el Gran Metro de Barcelona: “- Bonjour madame, el meu nom és Rivoli i voldria que em concedís aquest valset de Débussy. – Encantada, el meu nom és Urquinaona”.
I la innovació, i el coneixement de la tecnologia puntera de dues xarxes de metro de referència mundial. Qui sap si se m’aproparà un parisenc ben plantat, amb pantaló i americana gris, que quan em digui “Alò, je suis de la RATP”, i jo li contesti “Hola, jo sóc de TMB” emprendrem plegats un viatge per estacions futuristes des de Pont de Bondy fins a Llefià.
I és que, un cop ets GenTMB, la teva visió a l’hora de viatjar canvia per sempre. Per més que ho intentis i vulguis desconnectar a les vacances, és impossible obviar la nostra pertinença al món del transport públic. Inevitablement comparem i portem per bandera dels nostres transports i serveis de Barcelona arreu.
Evidentment que vull anar a París per visitar la Tour Eiffel, Notre Damme o el Louvre. Aquesta narració podria ser tan infinita com ho és la meva il·lusió, però el relat d’empleada d’aquest concurs de relats té els caràcters comptats i voldria dir massa coses.