Autor/a
Àngels
Categoria
Relat lliure
Fragments de nosaltres
Es van apagar els llums. Entre estacions. “Aaah!” “Ala!”. Exclamacions en tots els idiomes, tons i colors. Unes petites llums de sorbet com orbes flotant al vagó, esferes minúscules que, per un moment, van deixar tothom sense paraules.
De cop, el soroll metàl·lic de les vies va desaparèixer i un silenci dens, gairebé absolut, va omplir l'espai. Unes noies van xisclar i van fugir cap a altres vagons, però els seus passos no ressonaven. Les llums es van anar integrant les unes amb les altres, expandint-se fins a convertir-se en una sola presència que ho impregnava tot amb una claredat blanca i neutra. No era una llum que il·luminés els objectes des de fora, sinó que semblava emanar de la mateixa matèria, diluint les siluetes dels seients i els passamans fins a tornar-los translúcids. Els passatgers es miraven els uns als altres, muts, com figures suspeses dins d'aquella resplendor. Tot era blanc, pur i silent.
Ens vam reconèixer. Un record d'un temps passat, ja ens havíem vist abans. Una porta tancada feia segles s'havia obert de bat a bat. De sobte, el pes de la meva pròpia identitat, del meu nom i de la meva història, es va tornar lleuger, gairebé insignificant. Mirar-los a ells era recuperar fragments de mi mateix que no sabia que havia perdut; una certesa que bategava en un espai infinit. Vaig veure dues dones passar de la por a vessar llàgrimes de felicitat, com germanes que es retrobaven després de tota una vida.
Per un moment va caure el vel. En un instant, tots estàvem connectats i les emocions ens desbordaven. De sobte, un estrèpit metàl·lic va estroncar aquell miratge. Va passar molt ràpid, tot i que no sabria descriure quant va durar. La blancor es va apagar bruscament, retornant-nos a la foscor absoluta del túnel i al buit del vagó.
Els llums van tornar, parpellejant amb torpessa, interrompent històries de vides que ara s'afegien a la nostra pròpia. Ens movíem, però encara sense dir res, continuàvem mirant-nos buscant reconèixer-nos, intentant no oblidar-nos dels altres i, alhora, de nosaltres mateixos. Ningú va dir ni una paraula fins que el metro va parar a la següent estació.
Ens vam quedar allà, a l'andana, sense saber ben bé què havia passat però amb un vincle que sabíem que ens unia d'una manera que desitjàvem comprendre. Vam deixar que la gent passés amunt i avall mentre nosaltres ens acostàvem per presentar-nos, per començar una història compartida.
De cop, el soroll metàl·lic de les vies va desaparèixer i un silenci dens, gairebé absolut, va omplir l'espai. Unes noies van xisclar i van fugir cap a altres vagons, però els seus passos no ressonaven. Les llums es van anar integrant les unes amb les altres, expandint-se fins a convertir-se en una sola presència que ho impregnava tot amb una claredat blanca i neutra. No era una llum que il·luminés els objectes des de fora, sinó que semblava emanar de la mateixa matèria, diluint les siluetes dels seients i els passamans fins a tornar-los translúcids. Els passatgers es miraven els uns als altres, muts, com figures suspeses dins d'aquella resplendor. Tot era blanc, pur i silent.
Ens vam reconèixer. Un record d'un temps passat, ja ens havíem vist abans. Una porta tancada feia segles s'havia obert de bat a bat. De sobte, el pes de la meva pròpia identitat, del meu nom i de la meva història, es va tornar lleuger, gairebé insignificant. Mirar-los a ells era recuperar fragments de mi mateix que no sabia que havia perdut; una certesa que bategava en un espai infinit. Vaig veure dues dones passar de la por a vessar llàgrimes de felicitat, com germanes que es retrobaven després de tota una vida.
Per un moment va caure el vel. En un instant, tots estàvem connectats i les emocions ens desbordaven. De sobte, un estrèpit metàl·lic va estroncar aquell miratge. Va passar molt ràpid, tot i que no sabria descriure quant va durar. La blancor es va apagar bruscament, retornant-nos a la foscor absoluta del túnel i al buit del vagó.
Els llums van tornar, parpellejant amb torpessa, interrompent històries de vides que ara s'afegien a la nostra pròpia. Ens movíem, però encara sense dir res, continuàvem mirant-nos buscant reconèixer-nos, intentant no oblidar-nos dels altres i, alhora, de nosaltres mateixos. Ningú va dir ni una paraula fins que el metro va parar a la següent estació.
Ens vam quedar allà, a l'andana, sense saber ben bé què havia passat però amb un vincle que sabíem que ens unia d'una manera que desitjàvem comprendre. Vam deixar que la gent passés amunt i avall mentre nosaltres ens acostàvem per presentar-nos, per començar una història compartida.