LA 'MEVA' BARCELONA, AMB METRO

Cinc anys. Dono la mà a l’àvia, fent salts d’alegria. Per fi avui viatjaré amb metro. Anirem des de la parada d’Universitat a Sants. Ens hi esperen els nebots de l’àvia. Arribem a casa seva. Toquem el timbre, i , des de dalt, ens obren la porta. Hi havia porter automàtic, llavors, l’any 1964? I ara! Com s’ho van fer, doncs? Tibant una corda. Automatisme sofisticat, oi?. Tarda molt agradable i retorn a casa.
Potser perquè va ser la primera parada que vaig trepitjar, i perquè quan vaig tenir ús de raó vaig començar a veure-la d’una altra manera, Universitat sempre ha estat molt important per a mi. D’una banda, era davant de la Universitat Central (la clau del meu futur?) ; de l’altra, per un fet colpidor: havia estat el refugi dels avis i la mare durant la Guerra Civil. Corredisses, flassades... De menjar i beure, justet, alguna peça de roba, els papers importants... Quant de dolor, angoixa i tristor en els ulls dels avis quan me’n parlaven. Poc, això sí. Era un tema tabú. Just per perpetuar-ne la memòria històrica. Temps de dictadura, por enquistada en el cor de qui havia viscut aquella guerra fratricida, que no volia deixar sortir els fantasmes a l’exterior i, menys encara, projectar-los en una nena, de primer, i en una adolescent, després.
Cronològicament, la segona en importància fou La Sagrera. Quantes petjades meves, en totes direccions hi han deixat empremta!. Des de les de la nena de cinc anys que la va trepitjar quan tot just en feia dotze de la seva inauguració, passant per l’adolescent que agafà sola el metro per primer cop, i per la que en baixava les escales amb qui avui és el seu marit.
I de La Sagrera a Universitat, tot mirat ja amb uns altres ulls. Filologia catalana. Mort el dictador, el meu somni fet realitat.
Arc de Triomf, el zoo, el Parc de La Ciutadella... de nena, d’adolescent festejadora, de jove enamorada del mateix festejador, de casada, de mare, d’àvia...
I Urquinaona. Fira de Sta. Llúcia, amb pares i germans...la plaça Sant Jaume, l’Ajuntament, el Palau de la Generalitat, que no tornà a tenir Molt Honorable fins el 1977, Josep Tarradelles, a qui vam veure, saludant des d’un descapotable, en sortir del metro de Catalunya, on hi havia una gernació que n’esperava el pas. I en acabat, la nostra ruta: ramblejar, voltar pel gòtic...
Fabra i Puig, la Rambla més propera al nostre primer piset de casats. I aviat pares novells. Història cíclica que es repetia: La Sagrera, casa dels avis, L’Arc de Triomf, primeres visites al zoo, Urquinaona, Fira de Santa Llúcia, Catalunya, ramblejant cap al Port, carrers i carrerons que ens mostraven la Barcelona més nostrada.
I, finalment, Sant Andreu, llar definitiva. Maleta plena d’exàmens per corregir, il·lusions embutxacades, molta felicitat, i algun disgust. I avui, cabells blancs, ja. Avis i pares, enyorats. Nets, que són la nostra vida.
Gràcies, a cadascun d’aquests ‘trens’ (com diu el nostre net petit) per cada oportunitat que ens han donat, per totes les històries nostres que han sentit, dites a cau d’orella, per cada dia que m’han fet més fàcil anar a la feina, pels somriures de complicitat amb el noi que portava un gos, i que va intuir que el volia tocar, i em va deixar fer-ho. Gràcies, per cada gest amable, ara que soc una àvia, i per cada rialla dels nets en agafar el metro.

Aquest és un breu retrat de la meva Barcelona, viscuda en cos i ànima, viatjant amb metro, i aturant-me a les parades, on més petjades he deixat.