EL 79

6:15 hores del matí, sona el despertador, m'aixeco molt adormida, em vesteixo com una autòmata, escalfo el cafè amb llet, dono de menjar a la meva gateta, poso l'entrepà a la motxilla, tanco la porta i me’n vaig.
Dia rere dia les mateixes coses, totes elles indefugiblement mil·limetrades per a que a les 6:38h pugui estar a la meva parada del bus L79 ja que no el puc perdre de cap de les maneres, és el mitjà que em portarà puntualment a la meva feina. Jo li dic el 79, sense la L, em sona millor i em fa pensar en temps passats, quan els busos només tenien un número, que associaves a tu i la teva vida de la mateixa manera que es fa amb un amic de la infància, que encara que no el tornis a veure, per a tu sempre serà el Joan, el del barri, com per mi ara és el 79, el de les 6:38h.
Cada dia viatgem pràcticament les mateixes persones, però per a mi són rostres sense nom, noms que probablement no coneixeré mai, malgrat siguin veïns o veïnes meves, però no ho saps, els veus cada dia i no els coneixes, són només cares familiars en un vaivé de nassos, ulls, abrics i cossos sense nom.
Però fa uns mesos, de sobte, sense esperar-m’ho, un dels viatgers anònims de les 6.38h em va saludar al entrar al 79. Jo li vaig retornar la salutació, de forma espontània i automàtica, com si ens saludéssim cada matí, dedicant-li un petit somriure que no va arribar a ser un somriure complert per la incertitud del moment, per la sorpresa, m’hauria confós amb algú? Aquell dia durant el trajecte el vaig estar mirant de reüll, era el senyor seriós del vestit gris que pujava cada dia a la mateixa parada, una parada després que la meva. El “senyor gris” té aspecte de banquer, alguna vegada ja m’havia fixat en ell preguntant-me on devia treballar tant mudat i polit. Ara somric per dins, perquè aquella salutació em va trencar la rutina del viatge monòton de cada dia i em va agradar saber que algú em reconeixia com una cara familiar a la mereixia la pena saludar.
Des d'aquell dia el "senyor gris" i jo ens saludem amb naturalitat i confiança. Han passat molts mesos i encara no sé el seu nom i estic segura que no el sabré mai, però no importa perquè nosaltres mantenim un diàleg mut, on la paraula per un cop no és lo important. A mi el que m'agrada és saber que en la propera parada pujarà ell, amb els seus cabells repentinats i brillants, olorant a dutxa fresca, i em buscarà amb la mirada, i jo també ho faré, i ara si li retorno el somriure ample, i li dic bon dia amb la veu clara i segura perquè ens hem fet amics sense dir-nos cap altre paraula que bon dia.

Fa 6 mesos que el “senyor gris” no puja al 79. Els primers dies vaig pensar que estaria malalt, però passaven masses dies i no era normal. Tots els matins esperava ansiosa arribar a la seva parada amb l’esperança de veure’l per fi allà plantat relluent de brillantina però no, no l’he tornat a veure més. He pensat moltes coses sobre què deu haver passat, una mudança a un altre barri o potser ha canviat de ciutat, els dies tristos penso coses més radicals com si s'haurà mort, si té una malaltia terminal, però el sentiment que em supera i m'abat més és no saber el seu nom, i haver de parlar d’ell com el “senyor gris”, per què gris l'únic que tenia era el vestit, el seu somriure i les seves salutacions sempre les recordaré de molts colors.