Autor/a
Kamui
Categoria
Relat lliure
La línia verda del col·lapse
L'andana de l'estació de Liceu, a les tres de la matinada, era una caverna de ressons esmolats. Ja no hi havia viatgers, només el brunzit elèctric dels fluorescents, una freqüència contínua i aguda que em foradava el timpà com una agulla invisible. Dins la butxaca, el meu polze resseguia la vora de cartró d'una T-Casual gastada. Endavant, enrere, pausa. Aquest patró tàctil, mil·limètric i previsible, era l'únic ancoratge que impedia que el meu cervell col·lapsés per sobrecàrrega sensorial. A l'altra mà, el mòbil desprenia una resplendor d'amenaça. S'hi llegia el guió preparat mentalment tantes vegades: «D'acord. Em mudaré amb tu i intentaré ser normal. Promès».
Escriure allò era firmar la meva sentència. Significava renunciar al recer de la meva habitació, amb els llums regulables i les mantes de pes. Acceptar una convivència feta de sorolls imprevistos, dobles sentits incomprensibles, visites on mai sabria quin era el meu torn de paraula, i l'esgotament perpetu d'emmascarar el meu autisme. Forçar-me a somriure, reprimir les meves estereotípies per no avergonyir-lo i extirpar la meva essència per ser el maniquí que ell necessitava.
Una ràfega d'aire calent em va colpejar el rostre. Les portes des de la Rambla portaven hores tancades i el panell era mort. Endavant, enrere, pausa. De la negror del túnel no va emergir cap dels trens moderns i silenciosos d'avui dia. Un comboi de xapa blava i línies rectes, antiquíssim, va frenar amb un grinyol metàl·lic que em va obligar a tapar-me les orelles amb força. No hi havia passatge. L'interior, il·luminat per bombetes d'una llum sèpia, desprenia una desolació crònica, una anomalia en l'espai i el temps.
M'hi vaig acostar atret pel magnetisme d'allò impossible. A la cabina de conducció, rere el vidre esgarrapat, una figura es va girar lentament. Duia un vell uniforme gris de l'empresa, però el seu cos s'enfonsava sota una fatiga insuportable. En il·luminar-se-li el rostre, l'estómac se'm va gelar. Era jo. Un jo envellit, marcit i completament apagat. I llavors, va succeir el fet més aterridor: em va mirar als ulls de forma sostinguda i directa.
Jo sempre fujo del contacte visual. Per a mi, mirar algú als ulls és com mirar directament al sol; em crema, em satura el sistema i m'impedeix pensar amb claredat. Però ell, el meu jo del futur, em clavava les ninetes sense pestanyejar, sense malestar. Ho feia perquè a dins ja no hi quedava res per cremar. Era la mirada de l'autisme portat al burnout irreversible. El reflex d'algú que s'havia violentat tantes vegades per encaixar en la normalitat que la seva ànima havia quedat reduïda a cendres. S'havia empassat la seva identitat per ser el copilot en la vida d'un altre, i ara només era una closca buida conduint un tren fantasma per un bucle infinit sota la ciutat.
Endavant, enrere, pausa. El dit resseguia ara la costura aspra de la butxaca. L'espectre no va fer cap senyal per convidar-me a pujar; potser havia perdut la veu, atrapat en un mutisme selectiu perpetu. Només va abaixar la vista cap al meu telèfon. Allò no era un presagi, sinó una garantia exacta del preu a pagar.
Vaig apartar el polze de la icona d'enviar. Amb una precisió implacable, vaig esborrar aquell maleït "sí" lletra per lletra. A l'instant exacte en què la pantalla va quedar en blanc, el vell tren va col·lapsar sobre si mateix amb un esclat mut, devorat per la negror del túnel com si mai hagués existit.
Escriure allò era firmar la meva sentència. Significava renunciar al recer de la meva habitació, amb els llums regulables i les mantes de pes. Acceptar una convivència feta de sorolls imprevistos, dobles sentits incomprensibles, visites on mai sabria quin era el meu torn de paraula, i l'esgotament perpetu d'emmascarar el meu autisme. Forçar-me a somriure, reprimir les meves estereotípies per no avergonyir-lo i extirpar la meva essència per ser el maniquí que ell necessitava.
Una ràfega d'aire calent em va colpejar el rostre. Les portes des de la Rambla portaven hores tancades i el panell era mort. Endavant, enrere, pausa. De la negror del túnel no va emergir cap dels trens moderns i silenciosos d'avui dia. Un comboi de xapa blava i línies rectes, antiquíssim, va frenar amb un grinyol metàl·lic que em va obligar a tapar-me les orelles amb força. No hi havia passatge. L'interior, il·luminat per bombetes d'una llum sèpia, desprenia una desolació crònica, una anomalia en l'espai i el temps.
M'hi vaig acostar atret pel magnetisme d'allò impossible. A la cabina de conducció, rere el vidre esgarrapat, una figura es va girar lentament. Duia un vell uniforme gris de l'empresa, però el seu cos s'enfonsava sota una fatiga insuportable. En il·luminar-se-li el rostre, l'estómac se'm va gelar. Era jo. Un jo envellit, marcit i completament apagat. I llavors, va succeir el fet més aterridor: em va mirar als ulls de forma sostinguda i directa.
Jo sempre fujo del contacte visual. Per a mi, mirar algú als ulls és com mirar directament al sol; em crema, em satura el sistema i m'impedeix pensar amb claredat. Però ell, el meu jo del futur, em clavava les ninetes sense pestanyejar, sense malestar. Ho feia perquè a dins ja no hi quedava res per cremar. Era la mirada de l'autisme portat al burnout irreversible. El reflex d'algú que s'havia violentat tantes vegades per encaixar en la normalitat que la seva ànima havia quedat reduïda a cendres. S'havia empassat la seva identitat per ser el copilot en la vida d'un altre, i ara només era una closca buida conduint un tren fantasma per un bucle infinit sota la ciutat.
Endavant, enrere, pausa. El dit resseguia ara la costura aspra de la butxaca. L'espectre no va fer cap senyal per convidar-me a pujar; potser havia perdut la veu, atrapat en un mutisme selectiu perpetu. Només va abaixar la vista cap al meu telèfon. Allò no era un presagi, sinó una garantia exacta del preu a pagar.
Vaig apartar el polze de la icona d'enviar. Amb una precisió implacable, vaig esborrar aquell maleït "sí" lletra per lletra. A l'instant exacte en què la pantalla va quedar en blanc, el vell tren va col·lapsar sobre si mateix amb un esclat mut, devorat per la negror del túnel com si mai hagués existit.