Autor/a
Clàudia Brun
Categoria
Relat lliure
El seient del passadís
Un altre matí. Mateix autobús, mateixa hora, mateixes persones. No sé els seus noms, però reconec els seus gestos. Diviso la dona que sempre llegeix recolzada a la finestra, l’home que compta les parades amb els dits i el nen que puja corrents quan el conductor gairebé ja ha tancat les portes.
També hi és ell.
Seu gairebé sempre al mateix lloc, just a la part central, al costat del passadís. Ni prou a prop per parlar, ni prou lluny com per passar-hi desapercebut.
No hem intercanviat cap paraula. Ni un bon dia, ni una disculpa quan el bus sacseja i ens toquem els colzes, cap comiat. Només, de tant en tant, creuem mirades i somriem. Un somriure petit, discret, gairebé sense importància.
No sé d’on ve ni on baixa. M’he acostumat a la seva presència, a aquesta mena de calma dins el desordre i soroll del carrer.
Les parades es fan menys llargues, com si el temps també segués amb nosaltres.
He creat una espècie d’esperança, una expectativa on les mirades i els silencis, algun dia, es transformaran en paraules. Pensament fugaç que acaba en el mateix instant en que els meus peus trepitgen l’asfalt; un cop de realitat.
Es reinicien els dies, es renoven les targetes, però res més canvia. Fins que ja no puja.
El bus arriba, com sempre, dos minuts abans. El conductor saluda amablement. La dona llegeix. L’home compta parades. El nen fa tard. El seient del passadís queda desocupat.
M’autoconvenço que és casual, que, amb els últims temporals, és fàcil haver-se refredat, però les setmanes avancen i el seu lloc segueix desert.
El soroll està al meu cap, una sensació estranya que m’envesteix amb els primers raigs de sol.
Segueixo el meu trajecte, però ja no l’espero.
Somric menys.
També hi és ell.
Seu gairebé sempre al mateix lloc, just a la part central, al costat del passadís. Ni prou a prop per parlar, ni prou lluny com per passar-hi desapercebut.
No hem intercanviat cap paraula. Ni un bon dia, ni una disculpa quan el bus sacseja i ens toquem els colzes, cap comiat. Només, de tant en tant, creuem mirades i somriem. Un somriure petit, discret, gairebé sense importància.
No sé d’on ve ni on baixa. M’he acostumat a la seva presència, a aquesta mena de calma dins el desordre i soroll del carrer.
Les parades es fan menys llargues, com si el temps també segués amb nosaltres.
He creat una espècie d’esperança, una expectativa on les mirades i els silencis, algun dia, es transformaran en paraules. Pensament fugaç que acaba en el mateix instant en que els meus peus trepitgen l’asfalt; un cop de realitat.
Es reinicien els dies, es renoven les targetes, però res més canvia. Fins que ja no puja.
El bus arriba, com sempre, dos minuts abans. El conductor saluda amablement. La dona llegeix. L’home compta parades. El nen fa tard. El seient del passadís queda desocupat.
M’autoconvenço que és casual, que, amb els últims temporals, és fàcil haver-se refredat, però les setmanes avancen i el seu lloc segueix desert.
El soroll està al meu cap, una sensació estranya que m’envesteix amb els primers raigs de sol.
Segueixo el meu trajecte, però ja no l’espero.
Somric menys.