Autor/a
Invisible Marina
Categoria
Relat lliure
La xarxa invisible
Baixo les escales del metro, una sort de fil vermell que cus el barri amb la resta de la ciutat evitant el trànsit, però sense poder admirar-la. Al vagó pantalles hipnotitzadores, badalls contagiosos, converses a mitja veu. I al bell mig, servidora, la (invisible) Marina. Mig segle de vida al que ara afegir l’aventura menopàusica, que em fa viatjar de la Sibèria a Hawai, sense passar cap control de passaports.
Repasso cares conegudes. El noi pigat amb el llibre que sembla no acabar-se mai, les dues estudiants que sospiren davant uns apunts guixats en fluorescent, la dona de la bossa vermella que avui no ha perdut el metro de les 7:52, la parella que discuteix a volum de biblioteca. Segur que tenim apps per mesurar-ho tot, però cap no ens diu la frase que val més que un “like”: “ei, calma, respira”.
El metro frena entre dues estacions i comença la coreografia: primer el sospir, després les mirades de “ja hi som”. Un solo de megafonia anuncia una incidència i el vagó queda suspès en aquell silenci que més aviat és un núvol d’incomoditat. I aleshores, inevitable, un fogot amb epicentre al meu melic, pujant com si algú hagués tocat un interruptor.
—No sé vosaltres, però tot i ser febrer el meu termòmetre diu que son les 3 de la tarda d’un 15 juliol.
Les dues persones més properes, alcen la mirada i oh sorpresa!, duen un somriure mig dibuixat. La dona de la bossa vermella es treu la bufanda com si estigués en un anunci de colònia, el noi del llibre el tanca amb un aire d’alliberament; un home diu: “Jo no tinc fogots, però sí reunions de dilluns... que també cremen”. El somriure es contagia i se sent alguna rialla sota nas.
S’obre una costura per on la vida real vol escapar. Una noia explica que amb la seva àvia parlen menys per videotrucada que anant a fer un cafè. Un home diu que es va instal·lar una app per conèixer gent amb aficions i que encara no ha trobat ningú que pinti soldadets, però sí dos que li han proposat “batalletes”... Jo mateixa acabo confessant que enyoro quan ens preguntàvem més sovint “com estàs?”, però mirant als ulls no a una pantalla.
I del no res teixim una xarxa. Parlem de bebès que no dormen, d’exàmens impossibles, de primeres cites i d’aquell pessic quan dubtem si hem desendollat la planxa. Una dona gran diu que tenia por de marejar-se i que ara, parlant, el cap li balla menys. El noi del llibre explica que la pàgina 24 el trasllada a un bon record i tothom coincidim que pot rellegir-la tant com vulgui; la memòria també és un lloc on viure.
Quan la megafonia anuncia que torna l’activitat, assentim com quan es disculpa l’amic que sempre arriba just. La noia del meu costat m’agafa el canell un instant i diu: “Gràcies per parlar. Tots esperàvem que algú ho fes”. Em sorprèn la calidesa del gest. No tinc cap aplicació que mesuri això.
A l’estació ens acomiadem amb somriures, l’idioma més antic. Surto amb la sensació que no camina només una Marina, sinó una constel·lació de gent que, per un moment, ha deixat de ser invisible.
L’endemà, el noi del llibre em saluda amb la vista i senyala la pàgina 24 somrient, la noia de la bossa vermella sospira mentre se li tanquen les portes als nassos, les estudiants xerren animades ja sense exàmens, la parella s’acomiada amb un petó... No cal dir res. Ja sabem que compartim alguna cosa.
Tenim apps que compten passos, però no abraçades. I si demà el metro torna a aturar-se, només caldrà dir : “ei, calma, respira. Ja hi ets aquí” i que es faci la màgia.
Repasso cares conegudes. El noi pigat amb el llibre que sembla no acabar-se mai, les dues estudiants que sospiren davant uns apunts guixats en fluorescent, la dona de la bossa vermella que avui no ha perdut el metro de les 7:52, la parella que discuteix a volum de biblioteca. Segur que tenim apps per mesurar-ho tot, però cap no ens diu la frase que val més que un “like”: “ei, calma, respira”.
El metro frena entre dues estacions i comença la coreografia: primer el sospir, després les mirades de “ja hi som”. Un solo de megafonia anuncia una incidència i el vagó queda suspès en aquell silenci que més aviat és un núvol d’incomoditat. I aleshores, inevitable, un fogot amb epicentre al meu melic, pujant com si algú hagués tocat un interruptor.
—No sé vosaltres, però tot i ser febrer el meu termòmetre diu que son les 3 de la tarda d’un 15 juliol.
Les dues persones més properes, alcen la mirada i oh sorpresa!, duen un somriure mig dibuixat. La dona de la bossa vermella es treu la bufanda com si estigués en un anunci de colònia, el noi del llibre el tanca amb un aire d’alliberament; un home diu: “Jo no tinc fogots, però sí reunions de dilluns... que també cremen”. El somriure es contagia i se sent alguna rialla sota nas.
S’obre una costura per on la vida real vol escapar. Una noia explica que amb la seva àvia parlen menys per videotrucada que anant a fer un cafè. Un home diu que es va instal·lar una app per conèixer gent amb aficions i que encara no ha trobat ningú que pinti soldadets, però sí dos que li han proposat “batalletes”... Jo mateixa acabo confessant que enyoro quan ens preguntàvem més sovint “com estàs?”, però mirant als ulls no a una pantalla.
I del no res teixim una xarxa. Parlem de bebès que no dormen, d’exàmens impossibles, de primeres cites i d’aquell pessic quan dubtem si hem desendollat la planxa. Una dona gran diu que tenia por de marejar-se i que ara, parlant, el cap li balla menys. El noi del llibre explica que la pàgina 24 el trasllada a un bon record i tothom coincidim que pot rellegir-la tant com vulgui; la memòria també és un lloc on viure.
Quan la megafonia anuncia que torna l’activitat, assentim com quan es disculpa l’amic que sempre arriba just. La noia del meu costat m’agafa el canell un instant i diu: “Gràcies per parlar. Tots esperàvem que algú ho fes”. Em sorprèn la calidesa del gest. No tinc cap aplicació que mesuri això.
A l’estació ens acomiadem amb somriures, l’idioma més antic. Surto amb la sensació que no camina només una Marina, sinó una constel·lació de gent que, per un moment, ha deixat de ser invisible.
L’endemà, el noi del llibre em saluda amb la vista i senyala la pàgina 24 somrient, la noia de la bossa vermella sospira mentre se li tanquen les portes als nassos, les estudiants xerren animades ja sense exàmens, la parella s’acomiada amb un petó... No cal dir res. Ja sabem que compartim alguna cosa.
Tenim apps que compten passos, però no abraçades. I si demà el metro torna a aturar-se, només caldrà dir : “ei, calma, respira. Ja hi ets aquí” i que es faci la màgia.