Autor/a
Luka
Categoria
Relat lliure
Línia subterrània
Cada matí baixo les escales de l’estació d’Transports Metropolitans de Barcelona com qui entra en un refugi. A fora, la ciutat crida amb presses, motos i semàfors impacients; a sota, el món es mou amb una altra respiració, marcada pel xiulet metàl·lic dels combois i el parpelleig groc dels panells.
A l’andana de Plaça de Catalunya, les cares són un mosaic: estudiants amb auriculars, turistes desorientats, una dona gran que subjecta el carro de la compra com si fos una àncora. Quan arriba la Línia 1 del Metro de Barcelona, un corrent invisible ens empeny cap endins. Les portes es tanquen amb un sospir pneumàtic i, de sobte, compartim destí sense compartir nom.
M’agrada observar els reflexos als vidres: la ciutat subterrània es multiplica en fragments, com si cadascú viatgés amb una versió alternativa de si mateix. Hi ha qui aprofita els tres minuts entre estacions per llegir, qui escriu missatges urgents, qui tanca els ulls i confia el seu equilibri al balanceig del vagó.
Entre Universitat (estació) i Arc de Triomf (estació), sempre hi ha un instant de foscor més espessa. És breu, però suficient perquè el túnel ens recordi que som sota tones de ciutat: sota les rajoles modernistes, sota els records, sota els secrets. Penso que el metro és la memòria nerviosa de Barcelona, un sistema d’artèries que no dorm mai.
Un dia, en aquell mateix trajecte, vaig notar que el noi que pujava sempre a Clot (estació) em mirava amb la mateixa curiositat amb què jo estudiava els plànols de la xarxa. No vam dir res durant setmanes. Només coincidíem en el balanceig, en l’olor de fre calent, en l’anunci repetit de “propera estació”. Fins que una frenada sobtada va fer caure el meu llibre i ell el va recollir abans que toqués el terra.
—És bo? —va preguntar, assenyalant la coberta.
Vaig somriure. No recordo què vaig respondre, però sí la sensació: com si, enmig del trajecte més quotidià, s’hagués obert una bifurcació inesperada.
Des d’aleshores, el metro ja no és només un lloc de pas. És un territori compartit, una coreografia anònima que de vegades es trenca i deixa entrar la llum. Quan sortim a la superfície, a Sagrada Família (estació), la ciutat ens rep amb el seu cel canviant. Però jo sé que, a sota, continua bategant aquella línia invisible que ens va unir per uns minuts eterns entre dues estacions.
Potser estimar Barcelona és això: aprendre a escoltar el seu cor subterrani.
A l’andana de Plaça de Catalunya, les cares són un mosaic: estudiants amb auriculars, turistes desorientats, una dona gran que subjecta el carro de la compra com si fos una àncora. Quan arriba la Línia 1 del Metro de Barcelona, un corrent invisible ens empeny cap endins. Les portes es tanquen amb un sospir pneumàtic i, de sobte, compartim destí sense compartir nom.
M’agrada observar els reflexos als vidres: la ciutat subterrània es multiplica en fragments, com si cadascú viatgés amb una versió alternativa de si mateix. Hi ha qui aprofita els tres minuts entre estacions per llegir, qui escriu missatges urgents, qui tanca els ulls i confia el seu equilibri al balanceig del vagó.
Entre Universitat (estació) i Arc de Triomf (estació), sempre hi ha un instant de foscor més espessa. És breu, però suficient perquè el túnel ens recordi que som sota tones de ciutat: sota les rajoles modernistes, sota els records, sota els secrets. Penso que el metro és la memòria nerviosa de Barcelona, un sistema d’artèries que no dorm mai.
Un dia, en aquell mateix trajecte, vaig notar que el noi que pujava sempre a Clot (estació) em mirava amb la mateixa curiositat amb què jo estudiava els plànols de la xarxa. No vam dir res durant setmanes. Només coincidíem en el balanceig, en l’olor de fre calent, en l’anunci repetit de “propera estació”. Fins que una frenada sobtada va fer caure el meu llibre i ell el va recollir abans que toqués el terra.
—És bo? —va preguntar, assenyalant la coberta.
Vaig somriure. No recordo què vaig respondre, però sí la sensació: com si, enmig del trajecte més quotidià, s’hagués obert una bifurcació inesperada.
Des d’aleshores, el metro ja no és només un lloc de pas. És un territori compartit, una coreografia anònima que de vegades es trenca i deixa entrar la llum. Quan sortim a la superfície, a Sagrada Família (estació), la ciutat ens rep amb el seu cel canviant. Però jo sé que, a sota, continua bategant aquella línia invisible que ens va unir per uns minuts eterns entre dues estacions.
Potser estimar Barcelona és això: aprendre a escoltar el seu cor subterrani.