Autor/a
Gatvell
Categoria
Relat lliure
“It never rains in southern...
“It never rains in southern... Barcelona”
Negra nit, sense un estel cap a on cenyir el rumb. Vent. Les primeres gotes de pluja comencen a caure, darrere el tro amenaçador que les ha precedit uns segons abans. Sense paraigües, albira un petit recer sota un fanal epilèptic. Modest aixopluc davant la tempesta que acaba d’esclatar. “Si més no -pensa- millor això que res”. Un bus de barri hi té parada. Consulta la ruta al panell. Sospir. El 221 la deixa a dos carrers de casa.
Una lleugera tremolor li ha calat fins als ossos. Torna a mirar l’esfera del rellotge, resignada. El temps passa amb la parsimònia del que se sap infinit. Arrecerada al cantell de la parada, segueix l’espera. Un petit torrent llisca carrer avall. Les fulles d’un vell sicòmor es deixen emportar pel vent, fent filigranes. Baldufes de tardor.
“A ell també l’ha sorprès la tempesta” pensa, mentre observa les prudents maniobres d’un motorista amb la roba xopa enganxada al cos, per tal d’evitar que alguna de les relliscades dels neumàtics, acabi amb ell i la motocicleta estavellats contra una paret.
Els ulls encuriosits d’un gat mandrós, la miren des de darrere la cortina d’una planta baixa. “Milo! Milo! Mira que t’ha preparat la mama!” s’escolta. El reclam del sopar venç el seu interès i d’un salt, desapareix de la finestra.
Per fi, les llums d’un vehicle foraden la cortina d’aigua i permeten el pas del roig intens d’un bot salvavides. El conductor de l’autobús obre les portes i li dedica un somriure. Ella s’acomoda al racó més profund de la certesa de saber, que d’aquí a poca estona tornarà a estar a casa.
Negra nit, sense un estel cap a on cenyir el rumb. Vent. Les primeres gotes de pluja comencen a caure, darrere el tro amenaçador que les ha precedit uns segons abans. Sense paraigües, albira un petit recer sota un fanal epilèptic. Modest aixopluc davant la tempesta que acaba d’esclatar. “Si més no -pensa- millor això que res”. Un bus de barri hi té parada. Consulta la ruta al panell. Sospir. El 221 la deixa a dos carrers de casa.
Una lleugera tremolor li ha calat fins als ossos. Torna a mirar l’esfera del rellotge, resignada. El temps passa amb la parsimònia del que se sap infinit. Arrecerada al cantell de la parada, segueix l’espera. Un petit torrent llisca carrer avall. Les fulles d’un vell sicòmor es deixen emportar pel vent, fent filigranes. Baldufes de tardor.
“A ell també l’ha sorprès la tempesta” pensa, mentre observa les prudents maniobres d’un motorista amb la roba xopa enganxada al cos, per tal d’evitar que alguna de les relliscades dels neumàtics, acabi amb ell i la motocicleta estavellats contra una paret.
Els ulls encuriosits d’un gat mandrós, la miren des de darrere la cortina d’una planta baixa. “Milo! Milo! Mira que t’ha preparat la mama!” s’escolta. El reclam del sopar venç el seu interès i d’un salt, desapareix de la finestra.
Per fi, les llums d’un vehicle foraden la cortina d’aigua i permeten el pas del roig intens d’un bot salvavides. El conductor de l’autobús obre les portes i li dedica un somriure. Ella s’acomoda al racó més profund de la certesa de saber, que d’aquí a poca estona tornarà a estar a casa.