Perdre'ns a la pantalla

Ni un cap aixecat. Al metro tothom mira avall, al mòbil. Menys una noia: llegeix uns apunts. Em sorprèn a mitges. Des de petita m'imagino la vida dels desconeguts que m'envolten. Cada vegada és més difícil. Abans un llegia, un pintava, un simplement xafardejava alguna conversa propera i, d'altres, parlaven. Però ara, fins i tot els amics es miren a través d'una pantalla. Em sap greu. Sempre que vull proposar-me un objectiu parteix de conèixer gent nova, però si aquesta és la situació, em preocupa. Vull creuar mirades amb algú del metro, o del tren, però ningú mira amunt ni a prop dels ulls. Vull conèixer-te, però i si quan ens creuem estic mirant un reel o tu una sèrie? I si ens oblidem d'anar aixecant la vista per analitzar el que ens envolta i en aquest descuit ens perdem? No crec que vingui de gaire estona, una aixecada d'ulls en un mal timming i potser mai t'arribo a conèixer. Jo miraré amunt sovint, no m'agrada la foto que veig i no vull que se m'inclogui en cap de semblant d'algú altre. No dic que mirem o parlem amb tothom del tren, però un somriure còmplice de tant en tant, estic segura que ens arreglaria el dia (o la setmana) a més d'un.