Autor/a
Jaidel Berc
Categoria
Relat lliure
El jersei vermell
−He perdut la feina, −li diu ella. −La dona on netejo m’ha fotut fora. −Les paraules li surten lleugeres. –Que sembla mentida, Noèlia, m’ha dit. Ella que em tenia com una filla, diu, i que si es pot saber on són els diners. I a mi que m’explica Sra. Isabel? I vinga crits, i cada cop més enfadada i al final em diu, mira, saps què? Que agafis el portante i que fora, que no et vull veure més. –La Noèlia beu directament de la botella i el mira. Pel finestral del bar, el vespre avança. –Vols una cervesa? – li pregunta ella. −Pago jo i abaixa la mirada. –Que estrany que és avui tot, oi? Sembla que el món floti.
Ell, de fet, només la coneix de vista. Sempre agafa l’autobús on comença la línia, a la part alta de la ciutat. Diu hola i s’asseu al costat de l’entrada. Baixa al final del trajecte, a vora del port, on ell acaba també el seu torn. A vegades han parlat una mica. Que sembla que avui ha refrescat o quin caos de cotxes amb la sortida dels nens de l’escola.
Avui, en pujar a l’autobús ella no ha saludat. Amb una motxilla i el jersei penjat al braç, recolzava el cap tota l’estona a la finestra. Ell, de tant en tant, se la mirava. Una dona jove- no deu arribar a la trentena- que es mou amb gestos encongits i passa desapercebuda. Prima, amb els cabells agafats en una cua i un posat seriós, té un aire de gran fragilitat, pensa ell.
A l’última parada han baixat tots els passatgers, també ella i ell, que ja plega. Abans de prémer el botó per tancar la porta, veu el jersei vermell oblidat en el seient. Un jersei d’entretemps, una rebeca de llana prima. Pensa que hauria d’avisar al servei d’objectes perduts de l’empresa, però alguna cosa li impedeix fer-ho. El guarda a la bossa i decideix seguir-la. De lluny. Es deixa portar per un no sé què difós. Ella entra en un bar. −Sembla que t’ha caigut això, −li diu, mentre s’apropa i treu el jersei de la bossa. Ara hauria de marxar, pensa ell. −Puc seure? –li pregunta. −Avui no sembla un bon dia, oi? −Gràcies per recollir-lo –li diu ella i, sense mirar-lo, aparta la motxilla de la cadira i li fa lloc. Fa ulleres. Dorm malament? Aquesta dona sembla un ocell perdut.
Comença a ser tard. Fa estona que ell hagués hagut de marxar. L’esperen els fills, la dona, la taula per sopar i demà que toca matinar. – I ara què? –pregunta ell.− Vas cap a casa? – Ella es mou inquieta a la cadira. Es rasca el braç i un tic lleu se li dispara als ulls. –És que no puc. El meu pare em mata. I és molt capaç. –Li parla mirant el carrer, la gent que passa. − Quan em van posar el nom, crec que encara s’estimaven, però aviat van venir la beguda, els renecs, els crits, l’alè pudent. Un dia, de por, em vaig pixar a sobre. Vaig sentir tanta vergonya. Les sabates mullades, els mitjons. I la mare, deixant-ho fer. Absent. Muda com una morta. Allò és l’infern, saps, i ara ho serà més. −Noèlia –li diu.
Està a punt de passar. La mirada d’ell, sense boira, ho revela. No ho sap encara, però no hi ha marxa enrere. És una determinació subtil, gairebé imperceptible.
Quan enfilen l’avinguda ja és fosc. −A casa ja deuen haver sopat i segur que els nens ja dormen. −La vida antiga. Mentrestant, una barreja de nit, de port i alguna estrella. L’acompanya fins a l’estació d’autobusos. –Amb la cosina del poble sempre ens hem dut bé –diu ella.
El petó fa un gust salobrós, d’aigua de mar. Des de l’autobús, i a punt de sortir, ella el crida i, amb un gest ràpid, treu el jersei de la bossa i li ho llença.
Ell, de fet, només la coneix de vista. Sempre agafa l’autobús on comença la línia, a la part alta de la ciutat. Diu hola i s’asseu al costat de l’entrada. Baixa al final del trajecte, a vora del port, on ell acaba també el seu torn. A vegades han parlat una mica. Que sembla que avui ha refrescat o quin caos de cotxes amb la sortida dels nens de l’escola.
Avui, en pujar a l’autobús ella no ha saludat. Amb una motxilla i el jersei penjat al braç, recolzava el cap tota l’estona a la finestra. Ell, de tant en tant, se la mirava. Una dona jove- no deu arribar a la trentena- que es mou amb gestos encongits i passa desapercebuda. Prima, amb els cabells agafats en una cua i un posat seriós, té un aire de gran fragilitat, pensa ell.
A l’última parada han baixat tots els passatgers, també ella i ell, que ja plega. Abans de prémer el botó per tancar la porta, veu el jersei vermell oblidat en el seient. Un jersei d’entretemps, una rebeca de llana prima. Pensa que hauria d’avisar al servei d’objectes perduts de l’empresa, però alguna cosa li impedeix fer-ho. El guarda a la bossa i decideix seguir-la. De lluny. Es deixa portar per un no sé què difós. Ella entra en un bar. −Sembla que t’ha caigut això, −li diu, mentre s’apropa i treu el jersei de la bossa. Ara hauria de marxar, pensa ell. −Puc seure? –li pregunta. −Avui no sembla un bon dia, oi? −Gràcies per recollir-lo –li diu ella i, sense mirar-lo, aparta la motxilla de la cadira i li fa lloc. Fa ulleres. Dorm malament? Aquesta dona sembla un ocell perdut.
Comença a ser tard. Fa estona que ell hagués hagut de marxar. L’esperen els fills, la dona, la taula per sopar i demà que toca matinar. – I ara què? –pregunta ell.− Vas cap a casa? – Ella es mou inquieta a la cadira. Es rasca el braç i un tic lleu se li dispara als ulls. –És que no puc. El meu pare em mata. I és molt capaç. –Li parla mirant el carrer, la gent que passa. − Quan em van posar el nom, crec que encara s’estimaven, però aviat van venir la beguda, els renecs, els crits, l’alè pudent. Un dia, de por, em vaig pixar a sobre. Vaig sentir tanta vergonya. Les sabates mullades, els mitjons. I la mare, deixant-ho fer. Absent. Muda com una morta. Allò és l’infern, saps, i ara ho serà més. −Noèlia –li diu.
Està a punt de passar. La mirada d’ell, sense boira, ho revela. No ho sap encara, però no hi ha marxa enrere. És una determinació subtil, gairebé imperceptible.
Quan enfilen l’avinguda ja és fosc. −A casa ja deuen haver sopat i segur que els nens ja dormen. −La vida antiga. Mentrestant, una barreja de nit, de port i alguna estrella. L’acompanya fins a l’estació d’autobusos. –Amb la cosina del poble sempre ens hem dut bé –diu ella.
El petó fa un gust salobrós, d’aigua de mar. Des de l’autobús, i a punt de sortir, ella el crida i, amb un gest ràpid, treu el jersei de la bossa i li ho llença.