Autor/a
Regina Bellmunt
Categoria
Relat lliure
Un matí amb la Candela
Són les sis de la matinada i, un dia més, la Candela es troba immersa en la seva lluita personal: anar a treballar o no. Com cada matí, la seva imaginació s’enfila buscant excuses i avui se sorprèn de trobar-ne alguna més original que la del dia anterior.
Cafè llarg a la seva tassa de ceràmica i torrada sobre la petita taula. Llums apagats, excepte la bombeta que penja a la minúscula cuina. La casa respira silenci, i no per l’hora, sinó perquè fa anys que la companyia d’en Xavi li resulta incòmoda, gairebé estranya. Tants anys de matrimoni, tants anys de solitud.
Sense cap mena d'il·lusió, gairebé de manera automàtica, la Candela es canvia amb qualsevol cosa que troba al seu armari, s’abriga amb el mateix abric humit d'aquest hivern, recull els seus cabells despentinats i encén un cigarro. Cada matí triga menys a preparar-se, o potser cada dia necessita menys per conformar-se.
Al solitari carrer de camí a l'autobús fa molt de fred. La veritat és que aquest gener és dur, i als afores de Barcelona sempre sembla que caiguin uns graus menys de temperatura. S’encén un segon cigarro quan s’adona que ha marxat de casa sense acomiadar-se d’en Xavi. Un dia més. Quan va normalitzar fer veure que tenia pressa, per no haver de romantitzar aquella estona de comiat fins a la tarda?
La parada d'autobús està plena de gent, i això la reconforta. Tantes cares cansades, tantes mirades tristes, li recorden que no és l’única persona sense il·lusió ni ganes de fer res. El trajecte de Sant Adrià fins al centre de la ciutat és prou llarg perquè s’adoni que molts dels qui seuen al seu voltant comparteixen la mateixa rutina silenciosa i, probablement, la seva mateixa sort a la vida. Fa anys que lluita per un horari millor, però la seva forma de lluitar no és suficient, ja que segurament ni tan sols notarien la seva absència. A qui vol enganyar?
I així és el mateix trajecte de sempre: 32 minuts de silenci, ple de soroll. Cada dia igual. Cada dia menys avui. Avui s’ha assegut un home jove davant seu. No és la primera vegada, és clar, però aquest cop ell li provoca una estranya necessitat de pentinar-se. De cop, s’adona que encara té restes de rímel del dia anterior i que al mocador que duu penjat del coll hi ha trossets de pa del sopar d’ahir. La vergonya la fa enrogir completament. I això que ell encara no l’ha mirat.
Se sent invisible, però, d’alguna manera, viva. Busca la seva mirada, però alhora agraeix que no la trobi, per no morir de vergonya. I aleshores passa: ell, rere les seves ulleres grosses, clava la mirada en ella i li somriu. La Candela queda paralitzada, confosa. Què li passa? Quan va començar a fixar-se en altres homes?
Per primera vegada en mesos, el cor li batega fora de lloc, i el tren, amb tot el seu soroll i rutina, sembla haver-se aturat un instant. És només un somriure, només un segon, però ja no importa res més. Avui, enmig de la quotidianitat, la Candela sent que encara pot sentir-se viva. I això, per ara, li sembla suficient.
Cafè llarg a la seva tassa de ceràmica i torrada sobre la petita taula. Llums apagats, excepte la bombeta que penja a la minúscula cuina. La casa respira silenci, i no per l’hora, sinó perquè fa anys que la companyia d’en Xavi li resulta incòmoda, gairebé estranya. Tants anys de matrimoni, tants anys de solitud.
Sense cap mena d'il·lusió, gairebé de manera automàtica, la Candela es canvia amb qualsevol cosa que troba al seu armari, s’abriga amb el mateix abric humit d'aquest hivern, recull els seus cabells despentinats i encén un cigarro. Cada matí triga menys a preparar-se, o potser cada dia necessita menys per conformar-se.
Al solitari carrer de camí a l'autobús fa molt de fred. La veritat és que aquest gener és dur, i als afores de Barcelona sempre sembla que caiguin uns graus menys de temperatura. S’encén un segon cigarro quan s’adona que ha marxat de casa sense acomiadar-se d’en Xavi. Un dia més. Quan va normalitzar fer veure que tenia pressa, per no haver de romantitzar aquella estona de comiat fins a la tarda?
La parada d'autobús està plena de gent, i això la reconforta. Tantes cares cansades, tantes mirades tristes, li recorden que no és l’única persona sense il·lusió ni ganes de fer res. El trajecte de Sant Adrià fins al centre de la ciutat és prou llarg perquè s’adoni que molts dels qui seuen al seu voltant comparteixen la mateixa rutina silenciosa i, probablement, la seva mateixa sort a la vida. Fa anys que lluita per un horari millor, però la seva forma de lluitar no és suficient, ja que segurament ni tan sols notarien la seva absència. A qui vol enganyar?
I així és el mateix trajecte de sempre: 32 minuts de silenci, ple de soroll. Cada dia igual. Cada dia menys avui. Avui s’ha assegut un home jove davant seu. No és la primera vegada, és clar, però aquest cop ell li provoca una estranya necessitat de pentinar-se. De cop, s’adona que encara té restes de rímel del dia anterior i que al mocador que duu penjat del coll hi ha trossets de pa del sopar d’ahir. La vergonya la fa enrogir completament. I això que ell encara no l’ha mirat.
Se sent invisible, però, d’alguna manera, viva. Busca la seva mirada, però alhora agraeix que no la trobi, per no morir de vergonya. I aleshores passa: ell, rere les seves ulleres grosses, clava la mirada en ella i li somriu. La Candela queda paralitzada, confosa. Què li passa? Quan va començar a fixar-se en altres homes?
Per primera vegada en mesos, el cor li batega fora de lloc, i el tren, amb tot el seu soroll i rutina, sembla haver-se aturat un instant. És només un somriure, només un segon, però ja no importa res més. Avui, enmig de la quotidianitat, la Candela sent que encara pot sentir-se viva. I això, per ara, li sembla suficient.