Autor/a
Regina Bellmunt
Categoria
Relat lliure
El món de l'Elena
L’Elena sempre ha estat una nena molt curiosa. Aprofita cada viatge en autobús cap a l’escola per observar la gent i imaginar històries; la imaginació és el seu do, gairebé una necessitat. És la seva manera d’omplir el temps, ja que el seu pare no li fa gaire companyia. Durant tot el trajecte encadena trucades de feina i respon correus electrònics des del seu mòbil. Rarament intercanvien paraules. Ni tampoc mirades.
Però la soledat no és cap problema per a l’Elena; ben al contrari, és una oportunitat. Observa les persones i es pregunta què fan, cap a on van i quins secrets amaguen rere els seus abrics humits. Cada rostre és l’inici d’una novel·la i cada silenci, un misteri a descobrir.
És un dimarts de tardor i des de l'autobús veu com les fulles groguenques cobreixen les vies de la carretera, com si algú hagués encès un incendi lent i harmoniós sobre l'asfalt. Mirar a través de la finestra també li resulta plaent, tot i que aquell dia la pluja ho enterboleix tot. Les gotes rellisquen amb fúria pel vidre, com si volguessin esborrar el món, i els carrers de camí a l’escola semblen pintats amb aquarel·la.
Mentre el pare escridassa algú pel telèfon, atrafegat, l’Elena fa veure que no el coneix. Prefereix perdre’s en la multitud i buscar, entre els passatgers que comparteixen el trajecte amb ella, algú que li desperti la imaginació.
I aleshores passa.
A la primera parada de l'avinguda Diagonal des del seu poble, puja una dona d’un aspecte inquietant. Duu un vestit negre i un barret propi del segle passat. Gairebé no se li distingeix el rostre. Sense mirar ningú, s’asseu just davant d’ella.
Ningú no reacciona. Ningú sembla veure-la.
L’Elena, en canvi, no pot apartar la mirada d’aquella figura. Cada detall del vestit li crida més l’atenció, tot i la fiblada subtil de por que li recorre l’esquena. Sembla un personatge escapçat d’una pel·lícula anglesa antiga, com si hagués travessat el temps per error. La dona mira fixament per la finestra. Només se li endevinen el nas i els llavis, pàl·lids, propis d’una dona gran. Gran, sí, però amb un esperit estranyament jove, amb una vitalitat intacta que desentona amb la seva aparença.
De sobte, els llums de l'autobús tremolen. Parpellegen. S’apaguen. Aleshores, l'estranya senyora alça el cap i clava en l’Elena una mirada més aviat freda i amb uns ulls que brillen amb la lluentor tallant dels diamants. La respiració de la nena s’accelera. La dona s’inclina lleument cap a ella i xiuxiueja:
—Per fi algú despert.
Els llums tornen de cop. El pare continua al telèfon, aliè a tot. Els passatgers badallen, continuen mirant el mòbil i alguns es preparen i ajusten els seus paraigües. Davant seu, el seient és buit. Només queda una petita taca d’aigua al coixí, com si algú hi hagués deixat la pluja com a empremta. L’Elena no diu res. Resta immòbil durant tot el dia.
Des d’aquell dimarts de tardor, però, l'Elena s'adona que ja no inventa històries: les pren i fins i tot les viu. Les arrenca de les mirades alienes, dels gestos minúsculs, dels silencis massa llargs. Ara sap que hi ha mirades que no volen ser imaginades, sinó reconegudes.
Quan puja a l'autobús, seu sempre al mateix lloc. Espera. Observa. Hi ha dies que no passa res. Altres, però, els més plujosos, en el reflex brut de la finestra, entre les gotes de pluja, distingeix el perfil d’un barret negre darrere seu.
I abans que la veu torni a xiuxiuejar, l’Elena somriu.
Però la soledat no és cap problema per a l’Elena; ben al contrari, és una oportunitat. Observa les persones i es pregunta què fan, cap a on van i quins secrets amaguen rere els seus abrics humits. Cada rostre és l’inici d’una novel·la i cada silenci, un misteri a descobrir.
És un dimarts de tardor i des de l'autobús veu com les fulles groguenques cobreixen les vies de la carretera, com si algú hagués encès un incendi lent i harmoniós sobre l'asfalt. Mirar a través de la finestra també li resulta plaent, tot i que aquell dia la pluja ho enterboleix tot. Les gotes rellisquen amb fúria pel vidre, com si volguessin esborrar el món, i els carrers de camí a l’escola semblen pintats amb aquarel·la.
Mentre el pare escridassa algú pel telèfon, atrafegat, l’Elena fa veure que no el coneix. Prefereix perdre’s en la multitud i buscar, entre els passatgers que comparteixen el trajecte amb ella, algú que li desperti la imaginació.
I aleshores passa.
A la primera parada de l'avinguda Diagonal des del seu poble, puja una dona d’un aspecte inquietant. Duu un vestit negre i un barret propi del segle passat. Gairebé no se li distingeix el rostre. Sense mirar ningú, s’asseu just davant d’ella.
Ningú no reacciona. Ningú sembla veure-la.
L’Elena, en canvi, no pot apartar la mirada d’aquella figura. Cada detall del vestit li crida més l’atenció, tot i la fiblada subtil de por que li recorre l’esquena. Sembla un personatge escapçat d’una pel·lícula anglesa antiga, com si hagués travessat el temps per error. La dona mira fixament per la finestra. Només se li endevinen el nas i els llavis, pàl·lids, propis d’una dona gran. Gran, sí, però amb un esperit estranyament jove, amb una vitalitat intacta que desentona amb la seva aparença.
De sobte, els llums de l'autobús tremolen. Parpellegen. S’apaguen. Aleshores, l'estranya senyora alça el cap i clava en l’Elena una mirada més aviat freda i amb uns ulls que brillen amb la lluentor tallant dels diamants. La respiració de la nena s’accelera. La dona s’inclina lleument cap a ella i xiuxiueja:
—Per fi algú despert.
Els llums tornen de cop. El pare continua al telèfon, aliè a tot. Els passatgers badallen, continuen mirant el mòbil i alguns es preparen i ajusten els seus paraigües. Davant seu, el seient és buit. Només queda una petita taca d’aigua al coixí, com si algú hi hagués deixat la pluja com a empremta. L’Elena no diu res. Resta immòbil durant tot el dia.
Des d’aquell dimarts de tardor, però, l'Elena s'adona que ja no inventa històries: les pren i fins i tot les viu. Les arrenca de les mirades alienes, dels gestos minúsculs, dels silencis massa llargs. Ara sap que hi ha mirades que no volen ser imaginades, sinó reconegudes.
Quan puja a l'autobús, seu sempre al mateix lloc. Espera. Observa. Hi ha dies que no passa res. Altres, però, els més plujosos, en el reflex brut de la finestra, entre les gotes de pluja, distingeix el perfil d’un barret negre darrere seu.
I abans que la veu torni a xiuxiuejar, l’Elena somriu.