Autor/a
Ignasi
Categoria
Relat persones traballadores de TMB
Túrurut
Aquell curs de 1982, em creuava diàriament al mateix punt de camí a la universitat amb dues noies, com si fossin part del paisatge. A una d'elles, la Jenni, la vaig conèixer en una festa. Quan ens van presentar vam especular d’on ens coneixíem, però fora del nostre escenari habitual no vam saber situar-nos. L'endemà, retrobats al punt de sempre, es va resoldre el trencaclosques i ja des de sempre ens dèiem bon dia.
El curs següent la Jenni ja no passava per allà, però sí la noia que l'acompanyava. Ens saludàvem amb un somriure, tot i que sola, no sabia ben bé qui era. M’agradava la seva mirada transparent i el ritual d’esperar el seu somriure. Un dia no va aparèixer i em van assaltar pensaments grisos. Només sabia que cada matí, a les 8.45, sorgia al mateix punt del carrer. I si no la tornava a veure? Per què mai no li havia dit res?
L’angoixa es va esvair quan em va saludar amb copets a la finestra de l’autobús aturat al semàfor. L'endemà li vaig dir:
—Ahir anaves tard; et vaig trobar a faltar, tot i no estar segur de qui ets.
Va riure:
—Soc amiga de la Jenni; ja ens creuàvem aquí el curs passat.
Aquella conversa va ser el fil que ens va portar a intercanviar telèfons i a teixir un món on vam ser imprescindibles, fins que les nostres vides van agafar camins diferents. El fil entre un desconegut i algú essencial és imperceptible. Fins i tot si es trenca, el viscut ens transforma i deixa un rastre etern en el nostre univers on res no canviarà el meu món, com diu la cançó.
2026
Avui al metro m’he assegut al costat d’una dona que veig cada dia. Una d’aquelles presències sense nom ni veu, que s’integren al nostre paisatge quotidià. Sempre llegeix el mateix llibre, amb un títol curiós: “Tú”, amb una fletxa amunt; a la contraportada, “rurut”, amb una fletxa avall. Obert, diu “Túrurut”. Feia temps que en volia descobrir el misteri: novel·la o manual de trompeta? Avui era el dia.
Per sorpresa meva, la pàgina que “llegia” era en blanc. Vaig mirar-la: ulls fixos al paper, un somriure dolç de tant en tant. Va passar full. També era buit. Com podia ser que jo no hi veiés cap lletra? Tinta invisible? Un angle secret? Què s’hi amagava amb tant de zel?
Una frenada d’emergència va fer caure el llibre als meus peus. En recollir-lo, vaig veure la veritat: dues terceres parts escrites a mà; la resta, un desert blanc. A la contraportada, amb lletra adolescent i tinta blava: «Per a la Jenni. Sant Jordi, 1982». Li vaig tornar, atònit en llegir el nom i la data. I si fos la mateixa Jenni de 1982?
—Perdona, gràcies —va dir, amb una veu que va ressonar com l’eco d'una festa llunyana.
No era cap novel·la ni cap manual de trompeta: era el diari d’una vida. Les pàgines plenes eren el passat; les blanques, possibilitats. Aquella Jenni somreia davant del que encara no estava escrit. Potser res no canvia el nostre món, però no deixem mai d’escriure’l.
En arribar a la meva estació, a punt de fondre’m amb la gent, vaig sentir la seva veu darrere meu:
—Escolta… no ens coneixíem, nosaltres?
El curs següent la Jenni ja no passava per allà, però sí la noia que l'acompanyava. Ens saludàvem amb un somriure, tot i que sola, no sabia ben bé qui era. M’agradava la seva mirada transparent i el ritual d’esperar el seu somriure. Un dia no va aparèixer i em van assaltar pensaments grisos. Només sabia que cada matí, a les 8.45, sorgia al mateix punt del carrer. I si no la tornava a veure? Per què mai no li havia dit res?
L’angoixa es va esvair quan em va saludar amb copets a la finestra de l’autobús aturat al semàfor. L'endemà li vaig dir:
—Ahir anaves tard; et vaig trobar a faltar, tot i no estar segur de qui ets.
Va riure:
—Soc amiga de la Jenni; ja ens creuàvem aquí el curs passat.
Aquella conversa va ser el fil que ens va portar a intercanviar telèfons i a teixir un món on vam ser imprescindibles, fins que les nostres vides van agafar camins diferents. El fil entre un desconegut i algú essencial és imperceptible. Fins i tot si es trenca, el viscut ens transforma i deixa un rastre etern en el nostre univers on res no canviarà el meu món, com diu la cançó.
2026
Avui al metro m’he assegut al costat d’una dona que veig cada dia. Una d’aquelles presències sense nom ni veu, que s’integren al nostre paisatge quotidià. Sempre llegeix el mateix llibre, amb un títol curiós: “Tú”, amb una fletxa amunt; a la contraportada, “rurut”, amb una fletxa avall. Obert, diu “Túrurut”. Feia temps que en volia descobrir el misteri: novel·la o manual de trompeta? Avui era el dia.
Per sorpresa meva, la pàgina que “llegia” era en blanc. Vaig mirar-la: ulls fixos al paper, un somriure dolç de tant en tant. Va passar full. També era buit. Com podia ser que jo no hi veiés cap lletra? Tinta invisible? Un angle secret? Què s’hi amagava amb tant de zel?
Una frenada d’emergència va fer caure el llibre als meus peus. En recollir-lo, vaig veure la veritat: dues terceres parts escrites a mà; la resta, un desert blanc. A la contraportada, amb lletra adolescent i tinta blava: «Per a la Jenni. Sant Jordi, 1982». Li vaig tornar, atònit en llegir el nom i la data. I si fos la mateixa Jenni de 1982?
—Perdona, gràcies —va dir, amb una veu que va ressonar com l’eco d'una festa llunyana.
No era cap novel·la ni cap manual de trompeta: era el diari d’una vida. Les pàgines plenes eren el passat; les blanques, possibilitats. Aquella Jenni somreia davant del que encara no estava escrit. Potser res no canvia el nostre món, però no deixem mai d’escriure’l.
En arribar a la meva estació, a punt de fondre’m amb la gent, vaig sentir la seva veu darrere meu:
—Escolta… no ens coneixíem, nosaltres?