Autor/a
Dra Ma
Categoria
Relat lliure
Entre el Coll i la Teixonera
Ell era de poble, ella de ciutat; ell ho acabava tot en -i, ella ho feia en -e. Mateixa parada de metro, diferents eixides. Cap dels dos va pensar que allò que els separava era exactament el que els unia.
Van començar compartint trajectes sense haver-ho planejat. No sabien que eren quasi veïns. Coincidien a l’andana a la mateixa hora imprecisa dels qui encara no s’han adaptat del tot a la ciutat. Ella mirava sempre el panell electrònic amb una mica d’angoixa, com si el metro poguera escapar-se-li o com si, mirant-lo, poguera fer-lo arribar abans. Ell ja sabia que tard o d’hora hi seria, perquè ell sempre hi era també, encara que fora en retard.
Una vesprada, ella va pujar per l’eixida equivocada i es va trobar una pendent interminable, d’eixes que no t’esperes a Barcelona fins que descobreixes que també hi ha costeres a la ciutat comtal. Ell, en veure-la desorientada, li va dir que, si volia arribar a l’altra sortida, havia de caminar cinc minuts més. Ella va riure i li va respondre que no era d’ací, cosa que ell ja havia escoltat. Després d’això, li va oferir acompanyar-la, i van començar a caminar junts, malgrat que més tard cadascú agafara el seu carrer.
Compartien coses xicotetes: el fred a les mans, una cançó als auriculars, la discussió eterna sobre si era dèneu o dinou. Ell li va ensenyar que els petons no es donen, es fan. Ella li va ensenyar que el verb ésser també podia conjugar-se com a eres i no només com a ets.
El metro es va convertir en un refugi subterrani. Allà baix no importava si venies d’un poble menut o d’una ciutat molt al sud; només existia el soroll dels rails i la certesa que, durant uns quants minuts, el trajecte era compartit. A l’andana, entre empentes i anuncis metàl·lics, es donaven la mà amb la il·lusió imprudent dels qui encara no saben si la següent serà o no la parada definitiva.
I van sobreviure l’hivern. Més encara: van aprendre a habitar-lo. Perquè, sense adonar-se’n, havien comprés que els túnels no només connecten línies, sinó persones. I que, encara que anaren per llocs diferents, hi havia estacions i racons que ja eren casa. Quan quasi arribava la primavera, es veia la llum, aleshores, van entendre que potser el fred no era el final de la línia, sinó un tram més del viatge.
Si algun dia els veieu baixar agafats de la mà al Coll i la Teixonera, no us estranyeu. Potser s’estan acomiadant, o potser només estan aprenent que estimar també és saber triar eixides distintes sense deixar de compartir camí.
Ell era de poble, ella de ciutat. Probablement eren molt diferents. Però a ell li agradava ella, i a ella li agradava ell. Mateixa parada de metro, diferents sortides.
Van començar compartint trajectes sense haver-ho planejat. No sabien que eren quasi veïns. Coincidien a l’andana a la mateixa hora imprecisa dels qui encara no s’han adaptat del tot a la ciutat. Ella mirava sempre el panell electrònic amb una mica d’angoixa, com si el metro poguera escapar-se-li o com si, mirant-lo, poguera fer-lo arribar abans. Ell ja sabia que tard o d’hora hi seria, perquè ell sempre hi era també, encara que fora en retard.
Una vesprada, ella va pujar per l’eixida equivocada i es va trobar una pendent interminable, d’eixes que no t’esperes a Barcelona fins que descobreixes que també hi ha costeres a la ciutat comtal. Ell, en veure-la desorientada, li va dir que, si volia arribar a l’altra sortida, havia de caminar cinc minuts més. Ella va riure i li va respondre que no era d’ací, cosa que ell ja havia escoltat. Després d’això, li va oferir acompanyar-la, i van començar a caminar junts, malgrat que més tard cadascú agafara el seu carrer.
Compartien coses xicotetes: el fred a les mans, una cançó als auriculars, la discussió eterna sobre si era dèneu o dinou. Ell li va ensenyar que els petons no es donen, es fan. Ella li va ensenyar que el verb ésser també podia conjugar-se com a eres i no només com a ets.
El metro es va convertir en un refugi subterrani. Allà baix no importava si venies d’un poble menut o d’una ciutat molt al sud; només existia el soroll dels rails i la certesa que, durant uns quants minuts, el trajecte era compartit. A l’andana, entre empentes i anuncis metàl·lics, es donaven la mà amb la il·lusió imprudent dels qui encara no saben si la següent serà o no la parada definitiva.
I van sobreviure l’hivern. Més encara: van aprendre a habitar-lo. Perquè, sense adonar-se’n, havien comprés que els túnels no només connecten línies, sinó persones. I que, encara que anaren per llocs diferents, hi havia estacions i racons que ja eren casa. Quan quasi arribava la primavera, es veia la llum, aleshores, van entendre que potser el fred no era el final de la línia, sinó un tram més del viatge.
Si algun dia els veieu baixar agafats de la mà al Coll i la Teixonera, no us estranyeu. Potser s’estan acomiadant, o potser només estan aprenent que estimar també és saber triar eixides distintes sense deixar de compartir camí.
Ell era de poble, ella de ciutat. Probablement eren molt diferents. Però a ell li agradava ella, i a ella li agradava ell. Mateixa parada de metro, diferents sortides.