No entreu després del xiulet

Aquell no era un dia qualsevol. La Mar i la Noa, anaven a fer el seu primer viatge en metro. Estrenarien la nova L10 Sud. Des de l’origen a Collblanc, fins a Foneria, on visitarien al seu amic Lucas. Anaven acompanyades per l’Eli, sa mare, ja que només tenien 7 anys. Ella també era el primer dia que agafava aquella línia. Com sempre en arribar a l’estació, la cua era llarguíssima per agafar qualsevol dels ascensors que baixaven cap a l’andana. En previsió que anirien enllaunades com a sardines, l’Eli va decidir baixar pels interminables trams d’escales mecàniques. Semblava estar baixant al mateix centre de la Terra. Ja en el darrer tram, van sentir que just arribava el metro i van accelerar el pas. Malauradament, va ser una parada curta, ja que va entrar i sortir poca gent. Començà a sonar el xiulet del tancament de portes quan ja arribaven a baix del tot. En un moment de confusió, l’Eli va fer córrer les nenes per intentar entrar al vagó. Mala decisió, ja que com be ens recorden els rètols, mai s’ha d’entrar ni sortir després de sentir el xiulet. La porta del metro i la de l’andana, es van tancar just quan havien passat només les nenes. L’Eli es va quedar fora. Petrificada. Desesperada. Què podia fer ara? Aquells trens sense conductor no podien aturar-se. Com va poder, va dir a les nenes a través del vidre, que baixessin a la següent parada. La cara d’espant de les nenes era esfereïdora. L’haurien entès o estaven bloquejades per l’abandonament inesperat? Els ajudaria algun passatger que hagués presenciat l’escena? No va ser així. La poca gent que era al comboi, anava mirant el mòbil i ni se’n va adonar de la tragèdia. Entretant, l’Eli estava totalment fora de sí, amb un cert atac d’ansietat, sense saber què fer. De sobte, es va adonar que en aquella andana, els trens anaven en varies direccions, i no havia vist on anava el metro on eren ses filles. Va començar a preguntar a la gent, sense gaire èxit, si sabia on anava l’anterior comboi. Afortunadament, un noi, que havia presenciat l’escena, va dir-li que anava cap a Zona Universitària, final de la L9. Ara el temps de reacció era crucial. Calia trobar la manera de que algú s’ocupés de les nenes en arribar a la següent estació. Hauria de recórrer a l’intèrfon de l’andana i demanar ajuda urgentment. Per sort era ben a prop d’on havia abandonat involuntàriament a les seves filles. Tenia un sentiment de ràbia, d’impotència i fins i tot de mala mare. Havia estat mala sort i un xic d’imprudència. I llavors del no res, va aparèixer un àngel desproveït d’ales. Un empleat de TMB, amb un jersei grisós amb el logotip de l’empresa, que va anar directament cap a ella, detectant la seva mirada perduda i angoixada. Li va explicar com va poder el que li havia passat. Va contactar ràpidament amb el Cap d’Estació de Zona Universitària, per a que recollís a les dues nenes solitàries, i les atengués fins a l’arribada de la mare en el següent comboi. Set minuts eterns més tard, l’Eli va poder viatjar cap a la següent estació. I allà eren les nenes, agafades de la mà del Cap d’Estació, amb un posat immòbil i circumspecte. La mare va córrer a abraçar-les i elles hi van correspondre. Agraïments infinits al seu salvador, i ara tocava esperar al següent metro en direcció a Foneria. Un cop assegudes al vagó, es van posar a plorar desconsoladament. Van dir-li a la seva mare que no volien tornar a anar en metro mai més.