La llegenda del Telefèric...

¿Sabeu per què el telefèric de Montjuïc no obre per les nits? ....
.... Conta la llegenda que hi va haver un temps on el Telefèric obria fins les tres de la matinada, i així, sobretot a l’estiu, les famílies de la ciutat podien gaudir de les vistes de Barcelona sota un cel estrellat, i diuen que les nits de lluna plena hi havia cua llarga per pujar-hi perquè t’impregnava la sensació d’estar passejant per l’univers, al balanceig de les cistelletes.
Al cap d’un temps, pels matins, quan el personal de manteniment es disposava a treure el servei, trobava que les cabines apareixien plenes de teranyines, rames d’arbres, fulles, borrissol i pols de fada... els vidres enganxifosos i plens d’uns líquids llefiscosos que oloraven a podrit; van haver de comprar nous productes de neteja i doblar el personal dedicat a deixar-ho tot net i en condicions per obrir portes. Aviat la Direcció de l’empresa va començar a notar aquesta despesa exponencial de recursos i va preguntar:
- Què? Grafits? Noo? Grafitis no? Vandalisme urbà? Però, de quin tipus?
I va demanar que un equip d’investigació recollís proves del que passava per denunciar davant les autoritats.
I així va ser com l’Arturo, que era el Responsable d’Explotació d’aleshores, va programar una nit fer acampada a Montjuïc, amb el seu equip d’unes sis persones, un cop acabat el servei i, avituallats amb càmeres de vídeo i fotografia, van esperar esdeveniments. Ben camuflats de cap a peus van amagar-se entre la fullaraca a vigilar. Ja portaven un parell d’hores esperant, alguns mig endormiscats, quan, de sobte, van començar a escoltar uns xiuxiueigs, uns remors rítmics que venien d’amunt la muntanya i que s’anaven apropant, i unes llumetes que dansaven amb el so.
Ràpidament van posar en marxa els dispositius per fer un reportatge de tot plegat, amb els cors accelerats... amb els batecs tant sonors que feia por que els delatessin! El que veien era increïble: una colla de fades, follets, nimfes, simiots, nyítols, minairons apareixien per tot arreu i ballaven i guimbaven per damunt les cabines del Telefèric, s’hi penjaven i saltaven d’una a l’altra agafats del cable, deixant al seu pas tot de babes i excrements.... era un espectable simplement indescriptible, màgic, irreal.. però allí estaven ells, bocabadats; ja cada vegada eres més éssers màgics en un espectacle de dansa i xerinola que no podien deixar de mirar meravellats: les cuques de llum il.luminaven l’escenari, i els gnoms i els elfs corrien per arreu empaitant-se! I l’equip, un cop passat l’ensurt inicial, vinga a fer fotos i enregistrar.
L’endemà, l’Arturo al capdavant amb els companys, van presentar-se a les oficines centrals de la Companyia, amb tot el material enregistrat; però, quan es disposaven a exposar-lo a la Direcció.... què va passar diu la llegenda???? Que tot estava negre com el carbó!
- que què dieu que hi havia? fades? però què esteu dient? I amb això hem d’anar als mossos? A dir-los que les fades, els follets i els gnoms ens destrossen el Telefèric per les nits?? Ja.......
Però l’Arturo, professional reputat, que coneixia Montjuïc de feia anys, gran amant de la natura i dels boscos, els va dir:
- Potser hem d’entendre que no hi estem sols en aquell indret, que no és nostra la muntanya i que potser hem d’aprendre a compartir-la amb els qui en són de dret els propietaris.
I el Telefèric, de llavors ençà, tanca a les nou com a molt tard; després, les criatures gaudeixen del seu espai... a la Muntanya Màgica.