Autor/a
Rosa J.
Categoria
Relat lliure
Llegir un poema al metro
El toc-toc de les botes de la Roser coincideix amb el colpejar del llibre a les parets de la seva bossa: “treu-me d’aquest lloc tan fosc, vull obrir-me a tu”, li diu. Però ella no l’escolta, o no vol escoltar-lo, perquè està baixant per la vorera del carrer Aribau mentre intenta desxifrar com ha de fer-la sentir el fet que ell l’hagi clissat amb tanta facilitat.
Parlaven de la Renaixença, de La Pàtria, de Verdaguer, i ha cridat quan ell ha escrit amb la veu el nom de Rubió i Ors. Ha girat sobre si mateixa, però ha estat la felicitat el que l’ha marejada. Volia disculpar-se per l’espectacle, però de seguida l’ha interrompuda:
─ Què importa que et prenguin
de lluny los pastors
per una fada
que corre pel bosc?
Ja ha arribat a Plaça Catalunya i els nervis, que no marxen tot i haver ja passat la cita, fan que la T-Mobilitat trontollegi sobre el lector. La passa un altre cop, i els tacons també són la percussió perfecta per acompanyar l’home que ofereix el so del seu violí. Se’l mira, el seu cabell que comença a despuntar alguna cana cobert per una boina de color tardor, i decideix que avui no la molesta.
El vent que avisa l’arribada del metro li desendreça el serrell. Recorda els dits d’ell fent-li el mateix. Somriu, i veure’s els clotets reflectits a la porta del metro que se li atura al davant l’espanta, l’espaordeix.
Entre il·lusions entra al vagó i troba un seient buit al costat d’una dona. Els guants colorits agafen un llibre de tapes vermelles que, sembla, tot just acaba de començar. Això la inspira i finalment allibera el poemari de la cremallera rovellada que l’empresonava. Ha estat ansiosa tot el dia i només ara en pot obrir la tapa i deixar que l’olor de nou l’absorbeixi a ella, però de seguida el tanca. El perfum masculí d’un jove que mastega xiclet un pèl massa fort la fa pensar: “Es pot llegir un poema al metro?”
“D’una banda, sembla impur”. Soroll robòtic que anuncia les parades, la sortida i l’entrada de la gent, els auriculars… tot recorda el ritme frenètic que maquilla Barcelona d’una ciutat freda, amb pressa. Però no ho és, no quan surts de la L4 a Jaume I i els arbres et guien fins a l’escut de Barcelona que corona l’Ajuntament; no quan la L3 et deixa a res d’un portal angelical. Pensa que només els qui s’hi fixen són capaços de fer dels clàxons accelerats un bromall entre el qual es poden observar les virtuts de la capital. “Potser llegir un poema al metro és una forma de pausar la rapidesa urbana”.
“D’altra banda, potser no és segur”. Sí, ja són cent anys de metro a Barcelona i sí, en un metro hi caben més de mil persones. Ara bé, és el metro capaç de suportar totes les emocions que entren en la Roser quan les paraules versades fan el camí dels seus ulls a les seves entranyes? El ventre se li omple de sorpresa en sentir-se vista per les lletres; l’estómac se li contrau frustrat perquè no ha estat a ella a qui se li ha ocorregut tal metàfora; el cor batega estupefacció envers el poder que tenen les paraules per trasbalsar-la; de vegades, als pulmons els sobra l’aire: voldrien fer-la cridar quant li ha agradat el poema, però s’adonen que ningú l’escoltarà.
La Roser decideix ser valenta: potser el noi amb qui s’està veient acabarà sent la persona a qui desitjarà no trobar-se mai esperant a la parada de metro, però també pot acabar sent algú amb qui compartir rimes i paradoxes. Torna a obrir el llibre, just quan el llum roig del panell li xiuxiueja que han deixat enrere Rocafort, i agafa aire.
Parlaven de la Renaixença, de La Pàtria, de Verdaguer, i ha cridat quan ell ha escrit amb la veu el nom de Rubió i Ors. Ha girat sobre si mateixa, però ha estat la felicitat el que l’ha marejada. Volia disculpar-se per l’espectacle, però de seguida l’ha interrompuda:
─ Què importa que et prenguin
de lluny los pastors
per una fada
que corre pel bosc?
Ja ha arribat a Plaça Catalunya i els nervis, que no marxen tot i haver ja passat la cita, fan que la T-Mobilitat trontollegi sobre el lector. La passa un altre cop, i els tacons també són la percussió perfecta per acompanyar l’home que ofereix el so del seu violí. Se’l mira, el seu cabell que comença a despuntar alguna cana cobert per una boina de color tardor, i decideix que avui no la molesta.
El vent que avisa l’arribada del metro li desendreça el serrell. Recorda els dits d’ell fent-li el mateix. Somriu, i veure’s els clotets reflectits a la porta del metro que se li atura al davant l’espanta, l’espaordeix.
Entre il·lusions entra al vagó i troba un seient buit al costat d’una dona. Els guants colorits agafen un llibre de tapes vermelles que, sembla, tot just acaba de començar. Això la inspira i finalment allibera el poemari de la cremallera rovellada que l’empresonava. Ha estat ansiosa tot el dia i només ara en pot obrir la tapa i deixar que l’olor de nou l’absorbeixi a ella, però de seguida el tanca. El perfum masculí d’un jove que mastega xiclet un pèl massa fort la fa pensar: “Es pot llegir un poema al metro?”
“D’una banda, sembla impur”. Soroll robòtic que anuncia les parades, la sortida i l’entrada de la gent, els auriculars… tot recorda el ritme frenètic que maquilla Barcelona d’una ciutat freda, amb pressa. Però no ho és, no quan surts de la L4 a Jaume I i els arbres et guien fins a l’escut de Barcelona que corona l’Ajuntament; no quan la L3 et deixa a res d’un portal angelical. Pensa que només els qui s’hi fixen són capaços de fer dels clàxons accelerats un bromall entre el qual es poden observar les virtuts de la capital. “Potser llegir un poema al metro és una forma de pausar la rapidesa urbana”.
“D’altra banda, potser no és segur”. Sí, ja són cent anys de metro a Barcelona i sí, en un metro hi caben més de mil persones. Ara bé, és el metro capaç de suportar totes les emocions que entren en la Roser quan les paraules versades fan el camí dels seus ulls a les seves entranyes? El ventre se li omple de sorpresa en sentir-se vista per les lletres; l’estómac se li contrau frustrat perquè no ha estat a ella a qui se li ha ocorregut tal metàfora; el cor batega estupefacció envers el poder que tenen les paraules per trasbalsar-la; de vegades, als pulmons els sobra l’aire: voldrien fer-la cridar quant li ha agradat el poema, però s’adonen que ningú l’escoltarà.
La Roser decideix ser valenta: potser el noi amb qui s’està veient acabarà sent la persona a qui desitjarà no trobar-se mai esperant a la parada de metro, però també pot acabar sent algú amb qui compartir rimes i paradoxes. Torna a obrir el llibre, just quan el llum roig del panell li xiuxiueja que han deixat enrere Rocafort, i agafa aire.