Autor/a
Lum de far
Categoria
Relat lliure
L'acord del dolç record
Tot es remunta dos anys enrere. Un setembre qualsevol, però que per mi no ho era. Començava la meva etapa universitària. Això en el meu cap no significava res més que estímul rere estímul.
En pujar al metro vaig seure en el primer seient que vaig trobar buit, estava massa nerviosa per estar a peu dret. Tot i que poc després va entrar una senyora gran i la vaig deixar seure. El meu cap no podia parar de pensar en si anava ben vestida, si faria noves amistats, si m'agradaria... Jo crec que qui em mirava veia del meu crani sortir fum. Fins que en un moment donat, una música em va envair aquell garbuix de pensaments nerviosos. Una dolça guitarra que tocava melodies flamenques.
Allò va ser la meva salvació; aquell noi d'uns vint-i-cinc anys que tot regalant somriures tocava com un àngel caigut del cel.
Varen anar passant els mesos, les classes anaven fenomenals, havia conegut a un munt de gent, però la meva part preferida del dia a dia era pujar al metro, concretament al de les vuit i quart del matí. Quina ximpleria deveu estar pensant, però no ho era pas.
No fallava, cada dia de la setmana coincidíem. Tant ho fèiem, que al veure'ns ja se'ns escapava un riure sota el nas i ens creuàvem unes mirades iròniques que sense dir res mencionaven: "Naturalment, un altre dia al mateix metro".
No recordo quin dia va ser, ni com, però recordo no aguantar les ganes de dir-li que el meu somni era saber tocar la guitarra. Però entre la feina, la uni i tot, seria de ben gran que ho hauria de fer.
Des d'aquell dia, ja es va fer rutina entre nosaltres. Ell pujava a Sans, ens miràvem i rèiem, tocava un parell de cançons (no cal dir que espectaculars) i cada dia sens falta m'ensenyava, allà al vagó, un acord de les seves cançons. Em cedia per uns instants la seva guitarra i feia l'esforç de tocar-ho bé per no fer el ridícul. Les mirades i riures de la gent ho deien tot, però ni ell ni jo perdíem l'esperança. Era com si es tractés d'una curta classe particular.
Sé que ara ve la part que tots us penseu: "I vam continuar parlant, i veient-nos, fins que va arribar el primer petó i com no, ens vam enamorar. Amor a primera vista i a primera cançó, direm". Però no, no va ser gens així.
D'un dia per l'altre va deixar de pujar en aquell metro. Jo el vaig buscar, dia rere dia, vagó rere vagó durant moltes setmanes, però no hi era. Ni hi ha tornat a ser mai. No sé que se n'ha fet d'aquell noi curiós, no sé si el tornaré a veure. Però el que sí que sé, és que gràcies a aquell any al metro ara puc dir que la guitarra és la meva passió i que la sé tocar, amb seguretat i orgull. Ell va ser el meu professor involuntàriament i ningú ho hauria fet com ell. Li volia agrair, però no sabia com, no hi havia manera. Ni encara avui n'hi ha, després de dos anys. Espero que em pensi i em recordi com jo ho faig.
En pujar al metro vaig seure en el primer seient que vaig trobar buit, estava massa nerviosa per estar a peu dret. Tot i que poc després va entrar una senyora gran i la vaig deixar seure. El meu cap no podia parar de pensar en si anava ben vestida, si faria noves amistats, si m'agradaria... Jo crec que qui em mirava veia del meu crani sortir fum. Fins que en un moment donat, una música em va envair aquell garbuix de pensaments nerviosos. Una dolça guitarra que tocava melodies flamenques.
Allò va ser la meva salvació; aquell noi d'uns vint-i-cinc anys que tot regalant somriures tocava com un àngel caigut del cel.
Varen anar passant els mesos, les classes anaven fenomenals, havia conegut a un munt de gent, però la meva part preferida del dia a dia era pujar al metro, concretament al de les vuit i quart del matí. Quina ximpleria deveu estar pensant, però no ho era pas.
No fallava, cada dia de la setmana coincidíem. Tant ho fèiem, que al veure'ns ja se'ns escapava un riure sota el nas i ens creuàvem unes mirades iròniques que sense dir res mencionaven: "Naturalment, un altre dia al mateix metro".
No recordo quin dia va ser, ni com, però recordo no aguantar les ganes de dir-li que el meu somni era saber tocar la guitarra. Però entre la feina, la uni i tot, seria de ben gran que ho hauria de fer.
Des d'aquell dia, ja es va fer rutina entre nosaltres. Ell pujava a Sans, ens miràvem i rèiem, tocava un parell de cançons (no cal dir que espectaculars) i cada dia sens falta m'ensenyava, allà al vagó, un acord de les seves cançons. Em cedia per uns instants la seva guitarra i feia l'esforç de tocar-ho bé per no fer el ridícul. Les mirades i riures de la gent ho deien tot, però ni ell ni jo perdíem l'esperança. Era com si es tractés d'una curta classe particular.
Sé que ara ve la part que tots us penseu: "I vam continuar parlant, i veient-nos, fins que va arribar el primer petó i com no, ens vam enamorar. Amor a primera vista i a primera cançó, direm". Però no, no va ser gens així.
D'un dia per l'altre va deixar de pujar en aquell metro. Jo el vaig buscar, dia rere dia, vagó rere vagó durant moltes setmanes, però no hi era. Ni hi ha tornat a ser mai. No sé que se n'ha fet d'aquell noi curiós, no sé si el tornaré a veure. Però el que sí que sé, és que gràcies a aquell any al metro ara puc dir que la guitarra és la meva passió i que la sé tocar, amb seguretat i orgull. Ell va ser el meu professor involuntàriament i ningú ho hauria fet com ell. Li volia agrair, però no sabia com, no hi havia manera. Ni encara avui n'hi ha, després de dos anys. Espero que em pensi i em recordi com jo ho faig.