Autor/a
LSB59
Categoria
Relat lliure
El Washington
A finals dels anys cinquanta, quan La Salle Bonanova era un petit univers amb olor de guix, sabates ben enllustrades i corbates, hi havia una colla de vailets d’uns deu o onze anys que anaven a classe. Però hi arribaven amb el mític tramvia 23, que pujava solemnement pels carrers Aribau i Muntaner com si fos un transatlàntic de ferro escalant una muntanya.
El tramvia era del tipus Washington. Això ho deien els grans amb un respecte quasi religiós. Era un d’aquells tramvies robustos, amb fusta als seients, i una campaneta metàl·lica que feia cling-cling amb una dignitat de catedral. Quan frenava, grinyolava com si expliqués secrets antics.
Els protagonistes de cada matí eren el Ramon, el Eti i el Joan. El Ramon era el cap natural —ell així ho creia—; l’Eti tenia una imaginació que superava qualsevol novel·la d’aventures, i el Joan era l’estratega silenciós, capaç de calcular exactament a quin graó calia pujar per quedar més a prop del cobrador.
El tranviaire, un home amb bigoti fi i gorra lleugerament torta, els mirava amb una barreja d’afecte i resignació.
—Pugeu, capitans. Però sense córrer, que això no és un coet.
Quan finalment arribaven a la Plaça de la Bonanova, els esperava l’altra meitat de la colla: el Paco, el Josep M., el Pedro, l’Enric, el Xavier i l’Eudald. Aquella trobada era com l’arribada d’un comboi a una estació fronterera.
—Què? Ha fet el cling-cling doble a Muntaner? —preguntava el Paco amb ànsia.
—Ha fet un triple! —exagerava l’Eti—. I s’ha aturat per una avaria misteriosa.
—Tipus Washington no s’avaria —deia el Xavier, ofès—. Potser ha estat una prova de resistència.
Entraven tots junts cap a La Salle Bonanova. Però l’autèntic espectacle venia quan explicaven les aventures als interns: el Jaume, l’Isidre, el Conrad i el Miquel.
Els interns els esperaven al pati amb una enveja gens dissimulada.
—Ha parlat avui el tranviaire? —preguntava el Jaume.
—Ha parlat i ha somrigut —deia el Ramon—. Ens ha dit “capitans”.
Ells no podien pujar al 23 cada matí. No podien parlar amb el cobrador. El seu món era el dormitori, el refectori i l’aula.
—Un dia —va prometre l’Eti amb solemnitat—, us colarem al Washington.
—Impossible —deia el Conrad—. El germà director ens enxamparia abans d’Aribau.
Entraven tots junts cap a La Salle Bonanova.
l’escola, els interns escoltaven aquells relats com si fossin cròniques d’exploradors polars.
—El cobrador avui ens ha deixat mirar la maneta —deia el Joan amb veu baixa.
—La maneta? —murmurava l’Isidre, amb ulls brillants.
—La del fre. Tipus Washington autèntic.
Aquella nit, al dormitori, els interns somiaven amb rails brillants i campanetes metàl·liques.
Quan el curs s’acostava al final, el Ramon va proposar fer un homenatge oficial al tramvia 23. Van redactar un discurs solemne (amb alguna falta d’ortografia) i el van llegir en veu baixa dins del vehicle.
Anys més tard, potser no recordarien totes les lliçons de matemàtiques. Però el cling-cling del 23, la pujada per Aribau, la solemnitat de Muntaner i l’orgull indiscutible del tipus Washington quedarien gravats per sempre com el so metàl·lic de la infantesa.
Els interns, cada tarda, els suplicaven més detalls.
El tramvia era del tipus Washington. Això ho deien els grans amb un respecte quasi religiós. Era un d’aquells tramvies robustos, amb fusta als seients, i una campaneta metàl·lica que feia cling-cling amb una dignitat de catedral. Quan frenava, grinyolava com si expliqués secrets antics.
Els protagonistes de cada matí eren el Ramon, el Eti i el Joan. El Ramon era el cap natural —ell així ho creia—; l’Eti tenia una imaginació que superava qualsevol novel·la d’aventures, i el Joan era l’estratega silenciós, capaç de calcular exactament a quin graó calia pujar per quedar més a prop del cobrador.
El tranviaire, un home amb bigoti fi i gorra lleugerament torta, els mirava amb una barreja d’afecte i resignació.
—Pugeu, capitans. Però sense córrer, que això no és un coet.
Quan finalment arribaven a la Plaça de la Bonanova, els esperava l’altra meitat de la colla: el Paco, el Josep M., el Pedro, l’Enric, el Xavier i l’Eudald. Aquella trobada era com l’arribada d’un comboi a una estació fronterera.
—Què? Ha fet el cling-cling doble a Muntaner? —preguntava el Paco amb ànsia.
—Ha fet un triple! —exagerava l’Eti—. I s’ha aturat per una avaria misteriosa.
—Tipus Washington no s’avaria —deia el Xavier, ofès—. Potser ha estat una prova de resistència.
Entraven tots junts cap a La Salle Bonanova. Però l’autèntic espectacle venia quan explicaven les aventures als interns: el Jaume, l’Isidre, el Conrad i el Miquel.
Els interns els esperaven al pati amb una enveja gens dissimulada.
—Ha parlat avui el tranviaire? —preguntava el Jaume.
—Ha parlat i ha somrigut —deia el Ramon—. Ens ha dit “capitans”.
Ells no podien pujar al 23 cada matí. No podien parlar amb el cobrador. El seu món era el dormitori, el refectori i l’aula.
—Un dia —va prometre l’Eti amb solemnitat—, us colarem al Washington.
—Impossible —deia el Conrad—. El germà director ens enxamparia abans d’Aribau.
Entraven tots junts cap a La Salle Bonanova.
l’escola, els interns escoltaven aquells relats com si fossin cròniques d’exploradors polars.
—El cobrador avui ens ha deixat mirar la maneta —deia el Joan amb veu baixa.
—La maneta? —murmurava l’Isidre, amb ulls brillants.
—La del fre. Tipus Washington autèntic.
Aquella nit, al dormitori, els interns somiaven amb rails brillants i campanetes metàl·liques.
Quan el curs s’acostava al final, el Ramon va proposar fer un homenatge oficial al tramvia 23. Van redactar un discurs solemne (amb alguna falta d’ortografia) i el van llegir en veu baixa dins del vehicle.
Anys més tard, potser no recordarien totes les lliçons de matemàtiques. Però el cling-cling del 23, la pujada per Aribau, la solemnitat de Muntaner i l’orgull indiscutible del tipus Washington quedarien gravats per sempre com el so metàl·lic de la infantesa.
Els interns, cada tarda, els suplicaven més detalls.