Autor/a
ELELUM
Categoria
Relat lliure
UNA SAGA DE FERRO
Li dec la vida al meu rebesavi la diligència i a la Locomotora, la meva besàvia (per part de mare) que va néixer a Gales el 1804. Aquesta, va tenir un germà que li van posar Ferrocarril, que fins que no es va fer “adult” caminava a 24 kilòmetres per hora, i també procedia de El Reina Unit.
Anys més tard, la família va anar creixent, sobretot a les grans capitals que demanaven molta marxa, –per la massiva aglomeració de gent que es condensava a viure–. Calia “encarrilar” als milers i milers de persones, per poder anar als seus llocs de treball o d’altres menesters. Gent que fins llavor utilitzava la bicicleta, o caminava llargues distancies.
El meu avi patern, va néixer a Mataró el 1848. Aquell dia, ell “el Tren” a vapor, ha passat a la història, per la fita aconseguida. Va fer el trajecte de la trentena de kilòmetres fins a Barcelona, en quaranta minuts. Fumejant i xiulant als quatre vents.
Va estar ‘un màquina’, molt esperat i desitjat. La saga familiar, era de “ferro”! I prometia avançar
Quan jo, “el Metro” un dels seus nets, fa cent anys vaig arribar, la civilització evolucionava i creixia a passos agegantats. Al meu pas, els homes, es treien el barret i les dames amb llargs vestits encotillats, enlairaven les mans i replegaven els enagos per pujar als vagons...
Durant els trajectes, faci fred o calor, sempre tinc els ulls ben oberts. Puc xiular... córrer, estar atent a les aglomeracions, arrancar, frenar i totes les funcions que se’m concedeixen pel fet de ser el transport més utilitzat per milers de batallons d’essers humans, que diàriament, mitjançà les meves arteries de colors, m’utilitzen per arribar allà on necessiten. Alguns, dipositen les seves posaderes en els seients del meu cos, seguint aquests llocs, uns col·legues inseparables..
Estic molt orgullós d’haver aconseguit arribar als cent anys... i conservar-me jove i esplèndid. A partir d’unes dècades d’ençà, haureu observat que m’han fet diversos lífting, per tenir bon aspecte, estar en plena forma i donar un bon servei a qui es trasllada pel subsòl o peu de carrer, en alguns trams.
Bé, després d’haver-vos presentat als meus avantpassats... tenia moltes ganes de que arribés aquest dia, doncs mitjançà el Concurs, excepcionalment durant aquest dies, puc parlar, per totes “les vies”. Jo, tinc veu i vosaltres, vot.
I com sé que us agraden les xafarderies... us faré cinc cèntims d’alguna que m’ha cridat l’atenció. Encara que us podria explicar-ne centenars, però com sabeu, tinc limitació de “trajectòria” per no anar a parar a via morta.
Una nit, quan acabaven de deixar-me net i polidet, vaig estar amb uns quants seients de la línia I... perquè m’expliquessin algun embolic o tafaneria. Uf! És difícil triar-ne un.
Un senyor, li explicava a un altre, via mòbil, que havia quedat amb una dona, mitjançà les xarxes i l’havia plantat... No m’estranya. Igual es va escapolir al veure’l, perquè li havia enviat una foto de la primera comunió... Una altra, una noia que anava a fer les proves del vestit de núvia i per whatsApp, la parella l’acabava de plantar. Quin cabr...!!!
Però una de molt simpàtica, és la noia que per segon any consecutiu, seu en el seient noranta dos, aprofita el trajecte que te fins la feina (que es llarg) per escriure relats per el concurs de TMB.
Crec que ha trobat “el filó” per redactar, doncs ho fa molt i molt ràpid, amb un llapis d’aquest que tenen goma a la punta... però no li cal esborrar res. És una màquina! Tindrà alguna cosa a veure el 92?
Anys més tard, la família va anar creixent, sobretot a les grans capitals que demanaven molta marxa, –per la massiva aglomeració de gent que es condensava a viure–. Calia “encarrilar” als milers i milers de persones, per poder anar als seus llocs de treball o d’altres menesters. Gent que fins llavor utilitzava la bicicleta, o caminava llargues distancies.
El meu avi patern, va néixer a Mataró el 1848. Aquell dia, ell “el Tren” a vapor, ha passat a la història, per la fita aconseguida. Va fer el trajecte de la trentena de kilòmetres fins a Barcelona, en quaranta minuts. Fumejant i xiulant als quatre vents.
Va estar ‘un màquina’, molt esperat i desitjat. La saga familiar, era de “ferro”! I prometia avançar
Quan jo, “el Metro” un dels seus nets, fa cent anys vaig arribar, la civilització evolucionava i creixia a passos agegantats. Al meu pas, els homes, es treien el barret i les dames amb llargs vestits encotillats, enlairaven les mans i replegaven els enagos per pujar als vagons...
Durant els trajectes, faci fred o calor, sempre tinc els ulls ben oberts. Puc xiular... córrer, estar atent a les aglomeracions, arrancar, frenar i totes les funcions que se’m concedeixen pel fet de ser el transport més utilitzat per milers de batallons d’essers humans, que diàriament, mitjançà les meves arteries de colors, m’utilitzen per arribar allà on necessiten. Alguns, dipositen les seves posaderes en els seients del meu cos, seguint aquests llocs, uns col·legues inseparables..
Estic molt orgullós d’haver aconseguit arribar als cent anys... i conservar-me jove i esplèndid. A partir d’unes dècades d’ençà, haureu observat que m’han fet diversos lífting, per tenir bon aspecte, estar en plena forma i donar un bon servei a qui es trasllada pel subsòl o peu de carrer, en alguns trams.
Bé, després d’haver-vos presentat als meus avantpassats... tenia moltes ganes de que arribés aquest dia, doncs mitjançà el Concurs, excepcionalment durant aquest dies, puc parlar, per totes “les vies”. Jo, tinc veu i vosaltres, vot.
I com sé que us agraden les xafarderies... us faré cinc cèntims d’alguna que m’ha cridat l’atenció. Encara que us podria explicar-ne centenars, però com sabeu, tinc limitació de “trajectòria” per no anar a parar a via morta.
Una nit, quan acabaven de deixar-me net i polidet, vaig estar amb uns quants seients de la línia I... perquè m’expliquessin algun embolic o tafaneria. Uf! És difícil triar-ne un.
Un senyor, li explicava a un altre, via mòbil, que havia quedat amb una dona, mitjançà les xarxes i l’havia plantat... No m’estranya. Igual es va escapolir al veure’l, perquè li havia enviat una foto de la primera comunió... Una altra, una noia que anava a fer les proves del vestit de núvia i per whatsApp, la parella l’acabava de plantar. Quin cabr...!!!
Però una de molt simpàtica, és la noia que per segon any consecutiu, seu en el seient noranta dos, aprofita el trajecte que te fins la feina (que es llarg) per escriure relats per el concurs de TMB.
Crec que ha trobat “el filó” per redactar, doncs ho fa molt i molt ràpid, amb un llapis d’aquest que tenen goma a la punta... però no li cal esborrar res. És una màquina! Tindrà alguna cosa a veure el 92?